Abans no marxis

—Hem parlat de tots els temes transcendents de la nostra vida. I ara, què ens queda?

—Parlar dels temes trivials.

La pluja que no ha plogut m’ha esguerrat la tarda de diumenge. Era fàcil dir que no volia anar enlloc perquè plovia però aquest sol a traïció m’ha deixat sense coartada i la passo com puc. M’entretinc a transcriure trossos que sento d’una pel·li que veig sense mirar.

Penso que si la nostra història fos un film ens acusarien de plagi. O potser m’he fet el plagi a mida. Potser sí. Que ja em coneixes, em faig pel·lícules fins i tot de les pel·lis de la tele. No he canviat.

—Com pot ser que una de les pitjors nits de la meva vida hagi sigut també una de les millors?

El tempo, però, ens salvaria un xic de la condemna : els protas viuen en una nit el que nosaltres en sis mesos. Però aquest decalatge de temps no modifica el preu de la pregunta. Perquè sí, hi ha preguntes que no tenen resposta però tenen un preu. I ell i ella —i nosaltres—,  en una nit —en sis mesos—, paguen —vam pagar— el preu de descobrir una evidència que no agrada. I és que la tornada de la cançó de fons —la felicitat és per als aficionats— no és només d’atrezzo, és veritat. Pels altres, pels professionals del fracàs —ets el rei dels fracassats de Nova York, li diu ella a ell de broma abans d’enamorar-se’n— ,en comptes de felicitat hi ha d’altres coses.

I encara,

—Crec que hem evitat d’enfrontar-nos a la realitat durant massa temps, no creus?

—Estimem a qui estimem; és una merda.

I no, no les diuen juntes aquestes dues frases; és més, em sembla que les diu el mateix personatge.

Però a mi em surt de posar-les juntes i en forma de diàleg. Tu i jo. O a la inversa. Penso en aquell bar fosc i rònec de Gràcia i totes aquelles converses profundes on ens vam despullar l’ànima i les ganes abans que arribessin els dies de parlar de les coses trivials.

Però Abans no marxis  (sí, casualment  és el títol del drama) deixa’m dir-te veu en off

—Gràcies per ensenyar-me que podem estimar més d’una persona en aquesta vida.

@RoserTR

Al final tot anirà bé

Algú que deu anar vagarejant perdut per la vida com ara jo, ha compartit al twitter una cançó de Doctor Prats ...només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé, que aviat tot el que cou s’ho endura el vent. I l'escolto i em rellisquen les llàgrimes estómac avall perquè ja fa alguns dies que s’amaguen i corren per dins les punyeteres com si en comptes de deixar un regalim de rímel a les galtes intentessin deixar un regalim de fel a l’esòfag a veure si així em faig més cas.

…només vull sentir-te dir que al final tot anirà bé. Però jo no en tinc prou de sentir-t’ho a dir. Necessito creure-m’ho. Que diu un llibre que estic llegint que quan et creus molt una cosa i hi poses l’emoció i l’agraïment de què ja està passant, passa. Però que t’ho has de creure de debò. I el que passa és que jo m’ho crec tot però de mentida. M’ho crec des d’aquell lloc on fa anys vaig creure’m que tot seria per sempre però que ja sabia que no. Que la vida és bellugadissa com una diana mòbil on encertar el blanc és gairebé impossible, excepte si t’ho creus molt, molt i molt i tens molta punteria. Que l’únic que és per sempre és el mar i les onades que jugues a saltar no són mai les mateixes. Que com deia Heràclit no ens podem banyar mai al mateix riu, perquè l’únic que no canvia és la llera.

I des d’una onada estàtica impossible que m’he inventat dins el cervell, em repeteixo com un mantra que al final tot anirà bé, però sense creure-m’ho de debò.

O calla, que potser el que passa és que en un bucle incomprensible no em crec que no m’ho cregui de veres. I escric això després d’un llarg punt i a part que havia de ser punt i final. Però és que mira, ves per on m’acaben de passar tres onades pel damunt que tenen la mida justa d’un somriure.

I com una premonició, a la bústia trobo el llibre que fa unes setmanes vaig guanyar fent un twitrelat per Ona Digital: Abans no eres així: Una novel·la d’humor que et farà creure que tot és possible de Mònica Pérez Blázquez: I acabo pensant que potser sí que l’únic que cal és canviar de personatge i sintonia i fer com quan érem petites i jugàvem de “parriure”. Vale que jo era…? 

@RoserTR

Servil i acabat, boig per tu

Després d'anys de cantar a plena veu el Boig per tu, ni que fos a la dutxa, un bon dia em vaig assebentar, que aquesta cançó-emblema de Sau que havia seduit a tota una generació, no anava dedicada a cap noia real sino a la lluna, potser com a  metàfora de tants amors impossibles que passen i traspassen per les vides dels humans. 

I un dia que la paraula obligatòria de la Crida 133 del @VullEscriure era "lluna" vaig escriure això, potser pensant en ... enfi... que em va sortir això.



En la terra humida escric, nena estic boig per tu,
em passo els dies esperant les nits.
Ingenu humà, escrius sobre la sorra el somni perdut dels ignorants, esperes la nit, sense adonar-te que esperant la nit has perdut la claror de tots els dies

Com et puc estimar si de mi estàs tan lluny?
Com pots estimar allò que no veus, que no coneixes, que no has vist mai? De quina vana il.lusió t’has enamorat? De la meva cara fosca, la que ningú mai no ha vist? De la que estimba homes i dones precipici avall en les nits més negres? És aquesta a la que estimes? O estimes la meva cara mirall, la que transforma homes bons en bèsties llops, la que desperta bogeries, la que enverina els sembrats…? Com pots dir que estimes si no saps?

Però dins la teva copa veig reflectida la teva llum
La meva llum? Jo no en tinc de llum; sóc fosca com el sutge, obscura com el ventre d’una serp. La “meva” llum no és sinó el reflex del sol que em vessa cada nit a glopades de petons sense defallir malgrat la meva tossuda indiferència de satèl·lit vanitós. De vegades em deixo fer, de vegades ni un frec als llavis ni un petó al clatell quan estic girada!
I tu penses que em mires a mi i en realitat mires i mires. Però no veus res.

Em quedaré atrapat, ebri d’aquesta llum
Pobre humà ignorant embegut del fals elixir dels pensaments i els miratges. Et contemplo des del meu no res i em mofo de com t’emboliques amb les paraules i les emocions i les converteixes en sentiments que t’ofeguen l’ànima, en aquesta copa on dius amb tota la raó del món que et quedaràs atrapat. Atrapat sí, d’impossibles, esperant endebades la felicitat que no trobaràs amagada en cap dels meus obscurs racons.

Servil i acabat, boig per tu
Servil, i esclau. Acabat i finit. Boig i trastocat. Tu. Perquè aquesta lluna impossible que creus estimar tant és només el mirall d’allò que tu anomenes jo. Res més.

A Carles Sabater, també, in memoriam, segura que finalment ha pogut desfer-se del miratge de la lluna des de la Llum del Sol.

@RoserTR

El tresor

Diuen que al mig del no-res hi havia una altíssima i inexpugnable muralla de manufactura quadrada, i sense ni una sola porta d’entrada ni de sortida.

Diuen que era allà des de temps immemorials i que tothom donava per fet que dins s’hi amagava el més valuós de tots els tresors.

Però els habitants d’aquella contrada eren poc ambiciosos i en tenien prou de saber que gaudien del privilegi de custodiar tan gran riquesa.

Un dia va arribar un foraster de terres llunyanes i no se’n sabé avenir de la manca d’ambició de la gent d’aquelles terres. Comença a preguntar i preguntar però tothom només li deia que era un tresor com mai n’hi havia hagut cap sobre la capa de la terra.

A poc a poc les nits se li feren insomnes i no podia suportar la idea de no saber; imaginava grans quantitats d’or, muntanyes de pedres precioses, peces de manufactura d’un valor incalculable…

Finalment una nit de lluna nova, a recés de qualsevol mirada indiscreta i mentre tots els vilatans dormien prengué el més gran dels martells que va trobar i amb la demència de l’obsessió va començar a donar cops a tort i a dret per derruir la muralla. Inexplicablement aquesta era tan fràgil, que en fer-se de dia havia aconseguit enderrocar tots i cadascun dels carreus.

Quan el sol despuntà el foraster mirà i remirà tot buscant el fruit dels seus esforços però l’únic que veié fou una petita margaridoia que floria orgullosament i fiera enmig d’un camp de gram.

Diuen que en la seva follia el foraster va desaparèixer de cop i no va tornar mai més.

De vegades penso i somio en la flor i els vilatans i tinc somnis estranys i contradictoris:

Que n’haurà sigut dels vilatans i del seu somni? Algun d’ells continuarà cuidant la flor com el més preuat tresor? Serà feliç en el seu nou espai de llibertat? Haurà fins i tot sobreviscut?

I de vegades fa sol i imagino un camp verd farcit de margaridoies juganeres que juguen a cuit i a amagar amb les papallones.

Altres dies somio un terra erma amb quatre espines i males herbes esperant que algun constructor sense escrúpols faci especulació immobiliària amb pisos de fireta, damunt del lloc on fa molt temps hi va créixer la il·lusió.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: muralla
Minicrida: que un personatge desaparegui de sobte en el no-res  

Cafè pendent

Avui ens hem trobat pel carrer i com cada vegada que l’atzar ens convoca, des de fa més de vint anys, després de xerrar un moment hem acabat dient que sí, que hem de quedar per fer un cafè. Que el tenim pendent de fa molt temps i que d’aquesta no passa. I hem rigut, d’aquell riure cap enfora que vol disfressar totes les penes de cap endins, com si ens fes d’escut o de closca de tortuga on aixoplugar els temors.

Valga’m déu que és tard! I hem marxat delerosos tots dos d’acomiadar-nos abans que aquest cafè es materialitzés en una hora i un lloc. Com si ens fes por el regust amarg que podria deixar-nos malgrat el sucre afegit —jo de canya, i tu? O descobrir-nos l’addicció a la cigarreta que en ve tot darrere —recordes quan ens vam jurar no caure mai a les xarxes malèvoles i alienadores del tabac? O enamorar-nos a destemps del gest subtil de remenar amb la cullereta a poc a poc mentre a l’escuma s’hi va formant una espiral que engoleix aquell pensament que ha caigut dins —de qui dels dos deu ser aquest pensament? O cremar-nos la llengua amb la pressa de veure’ns la tassa bullint d’un glop i sortir corrents —en el mateix sentit o sentits contraris?

Que en diem cafè però que en realitat, el que tenim pendent, tu ho saps i jo també, és un somni d’amor des de fa gairebé un quart de segle.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: tortuga

Pirouette en pointe (o El dècim de loteria)

—T’has imaginat mai fent pirouette en pointe damunt d’un escuradents?

—Ostres no! Que deu fer un mal terrible, que ja fa mal damunt del terra de fusta, saps? I ara per què m’ho demanes això?

—Perquè em vas preguntar fins a quin punt em va fer mal deixar-la anar i quan t’he vist aquí tan concentrada amb les sabatilles, el tutú i tot doncs… he pensat que era una bona manera de descriure aquell dolor salvatge.

—Uf… no sé què dir-te… Vaig a canviar-me. Surto en un no res.

“Després d’haver-la conegut crec que res l’explicaria tan bé com dir d’ella que era com un dècim de loteria.

Repartia amb picardia aquí i allà, ara un somni, ara una il·lusió, ara una fantasia de sucre o un pensament de vermell. Però igual que passa amb els dècims de loteria la possibilitat que aquell somieig es fes realitat era molt llunyana. Ella es deixava mirar, es deixava estimar, es deixava somiar, es deixava fins i tot imaginar com objecte a seduir. Tenia el poder de les coses que no són però que podrien ser, ni que fos en un món de “potsers” minúsculs.

Fins que un bon dia, a la curta o a la llarga els altres ens adonàvem que la il·lusió havia passat de llarg sense concretar-se en res. Que la vida continuava tan insípida i tan grisa com abans, que allà on fa dos dies hi havia una espurna de felicitat en potència ara hi havia una certesa de qui-dies-passa-anys-empeny del tot mesurable.

La vida donava mil voltes dins aquell bombo immens de possibilitats infinites. I en materialitzava tan sols unes quantes —-molt poques. Ella era només un anhel, el reflex de la lluna en el pou dels desitjos.”

—Així … com una pirouette damunt un escuradents? I jo? Si un dia sóc jo qui desaparec… quant de mal et faré?

—Ui, tu vols saber molt. Però no pateixis, ja faré de manera que no em vulguis deixar mai. Vinga, afanyem-nos, que plou i no duem paraigua.

Me la miro. La pluja mulla cadascun dels seus cabells rinxolats. És bonica i me l’estimo. És real i tangible. Senzilla i lleial. Malgrat tot, de vegades, encara mataria pel deliri febril de tornar a temptar la sort i provar de guanyar, segur de perdre.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: pluja

Minicrida opcional: Donar un ús no convencional a un escuradents

Com el sucre, com la sal.

De totes les joguines de la botiga, dues li tenien el cor robat a la petita Maria: l’estel de colors i el tren de fusta amb sis vagons que es podien muntar i desmuntar, omplir i buidar de mercaderies varies.

La Maria es mirava l’estel i s’imaginava corrent per la platja, tibant fort la corda per enlairar-lo. El veia volar, movent la cua, contents tots dos, jugant a cuit i amagar amb els núvols, la sorra als peus, el vent a la cara, els somnis amunt. I de sobte oooh!. Ho veia!, la corda es trencava i l’estel es perdia cel enllà, cap on mai més. I pensava que tenir un estel seria un patir i que no, que aquella punxada al pit només d’imaginar… no la volia sentir mai de veritat.

Se n’anà cap al tren i el veié al menjador de casa, entre les potes de taules i cadires, corrent pel passadís, carregant i descarregant . Piiip. Puja, baixa… puja, baixa, endavant, endarrere. No era tan emocionant com fer volar un estel però era més segur.

I després, tornà cap a l’estel i l’observà amb deliri altra vegada… els colors, el tacte suau de la tela, els llacets de la cua i … la corda. Aix!, la corda … I si es trencava?

I altre volta cap al tren, en va admirar la màquina, la xemeneia de la màquina, les rodes vermelles, els caixonets on guardar la càrrega.

De sobte va entrar un nen, va anar directe a un flamant canó de pirates. En va disparar una bala de joguina que va impactar contra el peluix del fons a l’esquerra amb gran ensurt del pobre osset.
—Mare  —va dir el vailet— vull el canó.
La mare va pagar i van marxar.

La venedora mirà la nena amb un somriure tendre i murri.
—Saps? —li va dir a la seva mare— després d’anys al negoci m’he adonat que hi ha dues classes de criatures, i de no tan criatures: les somiadores i les “pim pam”. Les somiadores són com el sucre, les “pim pam” són com la sal. Oi que m’entens?

La mare de la Maria es va mirar el rellotge, impacient, sense entendre res.
—Va Maria, vols decidir-te d’una vegada. Fa dues hores que som aquí! Has vist aquest nen quina via n’ha fet?

I la Maria es va endur l’estel. Malgrat allò de la corda.

@RoserTR

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: estel
Minicrida opcional: Que algú dispari un canó