El dia del llençol

Ens fèiem dir les tres mosqueteres. Sempre juntes i inseparables. La novel.la de Dumas no l’havien llegida pas mai, però coneixíem Athos, Aramis, i Porthos per mèrit del nostre estimat profe de literatura i perquè a la tele vèiem “Dartacan i los tres mosqueperros”. Sabiem de l’existència d’en d'Artagnan,que era el més bo dels bons i d’en Richelieu, que era el més dolent dels dolents però a la nostra realitat no hi havia ni l’un ni l’altre. 

I frisàvem per a què hi fossin. Sobretot un d’Artagnan que ens donés aquell punt de picant i aventurer que faltava a la nostra tríada.

Vaig ser jo qui per pura casualitat vaig clissar el candidat en un dinar de pares d’aquells en què el fills també hi érem convidats. A banda de semblar intel.ligent era moreno, alt, i guapo. 

Vaig informar les altre dues i vam dissenyar el pla d’atac per convertir el nostre tercet en quartet. En un temps en què no podíem ni imaginar mòbils ni whatsapps i que en algunes cases, com la de la Judith, no hi havia ni telèfon fixe, l’enginy i la imaginació s’imposaven necessàriament.

El nostre “objectiu” acostumava a passar a una hora indeterminada dels matins del diumenge per davant de ca la Judith. Ella aguaitaria pacientment des el balcó. Quan el veiés venir estendria un immens llençol blanc, senyal inequívoca que jo estaria esperant abocada a la finestra des d’on, a l’altra banda de l’horta de casa, es veia el balcó. Llavors jo telefonaria la Gemma i ens trobaríem totes tres a la plaça. Allà, “casualment” ensopegaríem amb el destinatari de la proposta de ser el nostre d’Artagnan.

No recordo bé la conversa exacte però fet i debatut ens va contestar que ho sentia però que ja tenia un altre trio de "mosquetes" que l’havien convidat abans. A més ell es feia acompanyar sempre de quatre escuders sense els quals no anava enlloc.

Però la nostra ànima lluitadora no va defallir; ens vam proposar pispar el d'Artagnan a aquelles “Richelieus” i de passada incorporar al grup els quatre esbirros que semblaven prou interessants. Vam tenir aventura per temps.

I crec que va ser aquell dia del llençol que vam començar a perdre la placidesa de la infància i ens vam començar a endinsar en el laberíntic món de les emocions adolescents.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Ànima
Minicrida opcional: Que els protagonistes siguin un grup d'amics.

Evidències i paraules

Foc. Palau. Cor. Molí. Espill. Funeral. Llibre. Vaixell. Cigne. Temps. Illa. Llança. Finestra. Casament. Va repassar una a una les paraules escrites en cadascuna d’aquelles targetetes de colors que la Berta li havia lliurat dins d’uns sobrets vermells abans de marxar. A la mà tenia el quinzè sobre a punt d’obrir.

De sobte li vingué al cap la imatge de la Sílvia, la seva dona, i el fill, en Pau. Per primera vegada des del fatídic accident que 15 anys enrere se’ls va endur a tots dos, els va recordar feliços, amb ell dalt del veler.

Va obrir el sobre número quinze i una ganyota d’astorament prengué el seu rostre. Tomahawk. Mai no havia sentit aquella paraula. A què jugava, la Berta?.Ella havia de saber que no en coneixia el significat ! Ella ho sabia tot d’ell!

Pensà en el repte que li havia proposat feia uns mesos. Un veler. 15 setmanes. 15 paraules.15 relats. Sense internet. Només tu -li havia dit. Tu i el mar. Tu i el vaixell. Tu amb tu. I les paraules.

Tornà a repetir a poc a poc “to-ma-ha-wk”. Una ràbia immensa anava creixent dins seu. TOMAHAWK!. Aquella paraula imprevista li enterbolia la travessia que, de sorpresa, li havia retornat unes engrunes de pau. Mentre, els seus dits jugaven nerviosos amb la capseta de fusta on la Berta havia posat els sobres vermells i s’entrebancaven amb el gravat d’un siux brandant la destral de guerra que hi havia a la tapa.
 
Va començar a escriure: "Refotuda paraula “Tomahawck…" i la va entomar amb desesperació contra aquell mot ignorat vomitant en el text tot el dolor i la ràbia acumulats durant 15 anys. Després, el sol es pongué en un mar plàcid i tranquil. I de sobte veié amb total claredat el que fins aquell moment havia sigut incapaç d’entendre: l’amor de la Berta. Aquella dona que li havia fet costat sempre, i que amb aquell joc de les paraules l’havia empès cap a la sortida d’aquell temporal perpetu en que s’havia convertit la seva vida d’ençà de l’accident.

Prengué la tapa de la capseta dels sobres i per la part de dins hi va escriure: T’estimo. Amb aquesta paraula construiria un nou relat quan la setmana vinent arribés a port. Gravat a la fusta, l’indi sioux exhibia la destral de guerra i un somriure sorneguer davant l’evidència tot just descoberta.

Roser

 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Tomahawk

Minicrida opcional :Que la història transcorri en un vaixell.

.

L'únic camí possible

… i llavors, com si em llegís l’ànima, la tia Dolores, que ja no hi tocava gens, va cridar:
—Para ment, xiqueta, ves que un dia no te’n penedeixis d’aquest casament!
I a cada passa cap a l’altar aquell pes al pit que m’asfixiava i no em deixava respirar és feia més insuportable. Tenia ganes de fugir corrents però les cames no em portaven. Què estava fent? Déu meu, què estava fent? M’estava casant amb algú de qui en realitat, ara amb cruesa me n’adonava, no estava enamorada ni m’hi volia casar! Com havia deixat que tot em fugis de les mans d’aquella manera?

La por, fòbia més aviat, de quedar-me com la tieta de la meva amiga de l’ànima, m’havia dut a creure’m enamorada del primer que em va fer una mica de cas.
—Encara no tens xicot, noia? Ai, que no et passi com a mi que m’he quedat per vestir sants!
Aquesta frase de la tieta i en Ramon, aquell primer gran amor que en set anys no em va fer mai cas, varen covar aquella limitadora creença de què a mi no em voldria ningú.

No, no vaig fugir corrents, incapaç de pagar el preu de la incomprensió i la decepció de tots i de la soledat a la que em veuria abocada sens remei.

Tot i aquell atac de lucidesa camí de l’altar, les coses no van anar tan malament amb en Miquel. Diuen en castellà que “el roce hace el cariño” i això és el que va acabar passant. Potser les històries més reeixides són aquelles mancades de grans passions.
Però passats els anys, un dia vaig retrobar en Ramon, i amb ell tot allò que havia enterrat durant tants anys: la passió, l’enamorament, les papallones a la panxa, el que-em moro-si-no-em-truca… Sí, tenia 40 anys i havia retrobat el meu cor perdut d’adolescent.
Per a mi, lleialtat i fidelitat són dos conceptes diferents; vaig continuar lleial al teu pare. Mai sabré què hauria passat si en Ramon m’hagués fet cas 20 anys abans o si hagués dit "no" aquell dia a l’església o si.

Acabo de rebre el teu correu. M’hi anuncies la teva voluntat de casar-te amb en Louis i d’alguna manera em demanes si fas bé. Només et sé dir que un cop feta la tria el camí escollit esdevé l’únic possible i estimable. Viu i sigues feliç.

La mare

Roser

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: casament

Minicrida opcional : Que contingui l'expressió "Para ment que un dia no te'n penedeixis" 

. 

Qui s'ha menjat el meu iogurt?

Vivíem a Girona en un pis d’estudiants. Totes cinc. Apreníem dues carreres alhora, la que els pares ens havien pagat i la més útil: l’art d’espavilar-se lluny de casa.
M’encanten els iogurts i les del pis m’havien tret el malnom de Anna-iogurt per diferenciar-me de l’altra Anna, l’Anna Colomer. Doncs resulta que com cada setmana m’havia endut expressament de Figueres els sis iogurts especials fets a la iogurtera de casa i pobra-de-la-qui-els-toqui perquè eren els “meus” iogurts. I només érem a dimarts i per l’angoixa dels exàmens ja m’havia cruspit cinc dels sis pots que havia dut. I jo que arribo a casa desesperada perquè a banda del desastrós examen de dret civil del mati, a l’hora de dinar m’havia deixat el Manel, amb qui ja es veia que les coses no rutllaven però ves, ara em va agafar per pensar que quina desgràcia més gran haver perdut aquell nòvio d’encara no tres setmanes. Obro la nevera buscant consol en el darrer iogurt i el iogurt no hi era! Me l'havien fotut aquelles males pècores.
Quan varen arribar deixo anar com qui no vol la cosa 

—Algú s’ha menjat el meu iogurt? Aquell que ja estava començat? 

— …...
Silenci absolut. Mirades.
Però allò no quedaria així que per alguna cosa a més addicte als iogurts era una incondicional de Sherlock Holmes.
Al vespre, m’assec emmurriada a la cadira del costat de la finestra.

 —Va dona, que no et ve pas de menjar-te un iogurt ara!. 

—Doncs no -els etzibo- no em ve de menjar-me el iogurt, però aquest no era el iogurt de menjar, era el iogurt de les càndides!
--De les què?
--Res coses meves.
Com qui no vol la cosa vaig deixar la pàgina de l’ordinador oberta. Sabia del cert que correrien com bugaderes xafarderes a veure amb qui xatejava. Al cap de deu minuts la Pili -la mosqueta morta, ves qui ho diria- corria de pressa a vomitar al lavabo. Ja tenia la culpable!!.

Que com ho vaig saber? Esbrina-ho tu mateix, estimat lector, clicant AQUÍ i llegint el que “casualment” vaig deixar obert a l’ordinador.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: finestra

Minicrida opcional : Que respongui a la pregunta: "Qui s'ha menjat el iogurt?"

La felicitat dels ignorants

Saps? Molt pitjor que perdre algú que estimes és adonar-te de cop que aquell qui has estimat no ha existit mai. Te n’adones, mare? Te n’adones per quin precipici davallo en adonar-me de la inexistent realitat en la que he viscut fins avui.

L’he estimat amb bogeria. Mai l’he vist sinó en fotos però aquests correus que ens hem escrit al llarg de tots aquests anys han creat una complicitat que és difícil d’explicar en paraules. Parlo com si el pare existís perquè encara sóc incapaç del tot d’assimilar la seva no existència. Cada dia, CADA DIA, eh? li explicava els neguits, les alegries, les pors... pensava que ell esperava els meus correus com jo esperava els seus, que ell era tan feliç de ser el meu pare com jo de ser el seu fill. I això m’ha donat sempre forces per tirar endavant. Doncs NO! Tot a fer punyetes! Aquest “meu” pare no ha existit MAI!

I ara, què he de fer amb la meva vida? Per què això no és quedar-se orfe de cop! No em queda ni el consol dels records, ni la nostàlgia. Nostàlgia de què? On aboco la meva desesperació ara que sé que darrera aquell @gmail.com no hi ha NINGÚ? O més ben dit hi ha algú que NO és. Tu mare! Tu! contestant uns correus que no t’anaven adreçats, enviant les fotos de ves a saber quin senyor, donant vida a un personatge inexistent com si es tractes de la més genial novel.la… com m’has pogut fer això mare?

Les llàgrimes de ràbia, impotència i desesperació em rellisquen galtes avall. Les paraules moren a la gola. Un dolor punxant, insuportable, talment com una llança clavada, m’esclata al pit.

- Agafa’m la mà fill. Me’n vaig. He viscut una vida plena d’encerts i errors. El millor encert, estimar per damunt de tot; el pitjor error, mentir per amor. No oblidis mai que t’estimo.

- Jo també t’estimo mare! has sigut per a mi la millor mare del món!. Marxa en pau.

Vull que marxi en pau. L’estimo. És la meva mare! Amb els seus defectes i els seus encerts. La deixo marxar, ignorant del meu agre saber. Tan de bo jo mai hagués descobert que el pare que estimo no ha existit mai i que dec la vida a un violador. La felicitat dels ignorants només es manté mentre dura la ignorància.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: llança

Minicrida opcional : Diàleg entre una mare i un fill

Només soc un gigoló, dona preciosa

Buscava illes solitàries, trepitjades per antics exploradors i abandonades sense mirament  i sense recollir-ne ni les escombraries. Sabia que cadascuna d’elles amagava un botí preciós i vivia per trobar-los. 

Les xarxes socials eren el seu millor mapa.  Allà trobava la manera com arribar-hi,  el clima dominant, la vegetació que més bé hi arrelava. El viatge d’una nit requeria setmanes de preparació. Aconseguir el tresor era qüestió d’hores i ell no admetia fracassos. Era un pirata de cors a la recerca de tresors de l’ànima.

Vam quedar per anar a sopar; m’esperava amb una rosa blava. En agrair-li-ho amb dos petons la fragància del seu perfum suau em va prometre una nit màgica. No vaig -vam- parar de riure en tot el sopar. Ho trobava tant a faltar! Confident, preciosa, volguda, valorada, desitjada, desitjable… em vaig sentir com feia anys que no em sentia. Coneixia a la perfecció la manera exacta d’abordar  cada illa i jo em deixava fer. No hi va haver lloc per a cap mentida. 

Em va dur a casa amb el seu cotxe. A la ràdio tocaven  Pretty Woman. 

Tot just tancada la porta ens vam abraçar i ens vam besar amb passió. Em va treure la roba a poc a poc resseguint tot el meu cos amb les paraules, amb els dits, amb els llavis. Jo li vaig descordar la camisa. Els nostres cossos nus és varen fondre en mil carícies en un mar de plaer d’on emergia aquella illa que era jo. Èbria d’un desig que em vencia per moments, vaig implorar-li clemència i vam esclatar tots dos com esclata un gra de raïm en ser mossegat per una boca assedegada. 

El tresor no eren mai els 15 segons d’èxtasi orgàsmic, ni el plaer que aquelles nits regalaven al seu cos. El tresor cobejat i ansiosament buscat era la brillantor dels ulls d’ella, la rialla d’ella, la felicitat d’ella, veure com recuperava els paradisos perduts. Això el feia sentir l’home més ric del món. 

Mai s’hi estava més d’una nit. Era el temps just per no enamorar ni enamorar-se.

Una nova recerca començava, tot just sadollada la seva cobdícia amb el botí anterior.

De matinada, sol,va engegar el cotxe. A la ràdio sonava  Just  a gigolò.

Anys després, em confessà que en la meva illa havia trobat el més valuós tresor de la seva col.lecció. Ell fou, possiblement, el meu millor pirata.

Roser 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: illa

Minicrida opcional : que algú busqui un tresor amagat

Cyrano: comiats poètics a la carta

Just a l’entrada del cementiri, aquell petit establiment que havia sigut guardonat com el negoci emprenedor més friki de l’any, sorprenia amb un nom prou suggerent:

Cyrano: comiats poètics a la carta.

Era exactament el que buscava

Tot i l’extens menú em  vaig remetre a l’apartat “altres”: el meu no era un encàrrec corrent.
    

“Quan demà ja no hi sigui, enyoraràs els meus petons i  veuràs amb una claredat encegadora  que has deixat  perdre l’única persona que t’ha estimat i comprès en aquest món. Quan demà ja no hi sigui, enyoraràs les meves carícies i sabràs que ningú més estimarà el teu cos com jo el vaig estimar. Quan demà ja no hi sigui sabràs que has perdut l’única espatlla on incondicionalment podies reposar després de cada batalla. Quan demà ja no hi sigui, una llàgrima escriurà amb sal la certesa que els rosers mai més no tornaran a florir al teu balcó . Quan demà ja no hi sigui, cap missatge al mòvil trencarà la solitud dels teus silencis. Potser quan demà ja no hi sigui entendràs com t’estimo."

-Què li sembla?

- És just el que volia.

-No ho troba massa dramàtic?  Massa ...com li diria? De bolero de pa sucat amb oli?

-En absolut. Enviï-ho a la següent adreça. Amb un ram de roses vermelles, dins un sobre de paper de fil.

Em va regalar un somriure sincer i una picada d’ullet.

-M’alegro que per una vegada el destinatàri no sigui un visitant d’aquí al costat.

Aquell vespre en sentir el timbre vaig anar a obrir. No sé qui va quedar més sorprès si jo de veure-la a ella o ella de veure’m a mi.

-No he pogut evitar d’esbrinar qui era la misteriosa i tanoca dama a qui anava dirigida la carta.

-Sóc un solitari. Però en el fons sempre he desitjat que una dona m’estimés fins al punt d’aquesta carta. Ha sigut el meu autoregal d’aniversari. Sóc un romàntic somiador

Va somriure. La vaig convidar a passar. Era preciosa, per dins i per fora.

Avui fa un any.

Aquest matí he rebut el millor regal d’aniversari de la meva vida. I aquest no l’he encarregat jo!

“Quan demà al matí em desperti al teu costat sabràs que cap somni és impossible. Quan demà al matí besi els teus llavis … diculpeu, a partir d’aquí és privat.

Roser 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: demà

Minicrida opcional :Que el relat comenci en un cementiri