Lia

Avui la tardor del novembre fa olor de tristesa i de nit. Fa fred al carrer i darrera la porta bufa la tramuntana. Estirada al sofà m’abraço a la teva escalfor i em contemplo en el mirall dels teus ulls de gata , rodons, enormes. El foc espetega i consumeix els minuts i les hores. 

Em mires i m’expliques, com sempre fas. Només tu saps el secret que he guardat tants anys dins de la gola. Ningú no em creuria.

Ho sé des que tenia sis anys i la mare em va voler salvar de la innocència. Que les germanes mortes no tornen i les besties no parlen, em va dir. I aquell dia vaig entendre que part del camí de la vida l’hauria de viure en secret per sempre més. Que hi ha veritats que les has d’amagar ben endins si vols conservar-les. Tu n’ets una.

En tu reconec la Lia petita, morta dos dies abans que algú et deixés com un farcellet de carn peluda al porxo de l’entrada. I et vaig agafar i et vaig estrènyer ben fort perquè no sabia que fer-ne de totes aquelles abraçades que havien quedat orfes tant de cop. Tu em vas xiuxiuejar a l’orella que no em deixaries mai i jo et vaig voler posar el seu nom i la mare es va enfadar molt i va plorar més. I per no fer-la enfadar ni plorar, ara tothom et crida Nia, menys jo, que quan ningú em veu ni ningú em sent, només tu, et dic pel teu nom de veritat: Lia

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: gata

Minicrida opcional: Una mascota que parla

Adieu, l'Amour, adieu

Ni sé com. Ni ben bé per què. Ni de quina manera. M’he plantat a la biblioteca de l’ancienne Sorbonne  i t’he buscat entre els fulls esgrogueïts d’aquell llibre on em vaig enamorar de tu per sempre. Fa tants anys. Jo, Monsieur le professeur.

T’he pres la mà i amb el delit dels vells amants hem resseguit tants racons de la ciutat de l’Amor. Tu.

Els pintors de Montmartre han volgut  pintar el teu somriure i i tu els has fet que no amb el cap. Saps que hi ha felicitats fugisseres que no es poden atrapar en un dibuix.

Hem endolcit els petons amb croissants de mantega i hem robat mots antics dels bouquinistes de la vora del Sena. Je t’aime.

Rere una gàrgola desdentagada descobrim amagat  el Geperut de Notre-Dame. El món no el vol mirar. Ni a nosaltres tampoc.

T’he volgut ensenyar el secret de la Gioconda i que mai he explicat a ningú, i tu ja el sabies, però has callat i has fet veure que no. Ets tan maca quan somrius.

Passava el bateau mouche i jo t’abraçava. Tan fort.

Plou nostàlgia sota el cel de Paris quan cau la tarda. M’he arrapat als teus cabells de purpurina blanca i hem volat plegats per sobre totes les teulades. I ens hem enlairat més amunt encara.  Al punt més alt de la tour Eiffel ens ha atrapat de puntetes  la nit. M’has amanyagat suaument la galta i m’has besat.  Sempre ens quedarà Paris. Una llàgrima de plata resseguint el teu nas. I has enfilat  cel amunt cap a una estrella i jo he baixat amb la suavitat d’una ploma. Poc a poc. Tant bon punt els peus han tocat terra he arrencat a plorar.

Sona enrogallada la veu d’Edith Piaf a la parada de gofres i crepes del boulevard….non, rien de rien, je ne regrette rien… Jo tampoc. I la vie en rose es fon per sempre més.  

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: cabell

Minicrida opcional: Que la història passi al punt més alt de la tour Eiffel

L'home petit

Sec al vell balanci de fusta de l’àvia mentre prenc el cafè amb llet de civada del matí. Intento agafar-me amb calma el fet que ahir em varen fer fora de la feina.

De cop una veu entre prepotent i metàl·lica m’etziba: d’aqui 30 minuts heu de ser a la feina. Trànsit normal a la zona.

Maleït sigues!  Fa temps que sospito que dins el meu mòbil d’última generació hi viu un senyor de mida molt petita, que té el do de la inoportunitat i la impertinència.

La teoria del senyor petit, el meu fill no la comparteix però a mi em tranquil·litza més que la seva, basada en la "intel·ligència" artificial.

Però bé, ara s’ha passat. És una broma de molt mal gust que em recordi que he de ser a la feina just el dia que l’he perduda.

L’arreplego amb la mà i crido ben fort pel forat del micro, perquè em senti: Ves a pendre pel sac!

Però ell, no es queda pas curt, m’obre el Google Maps i amb tota la patxoca deixa anar: Pendrepelsac no apareix al mapa. Buscar una altra ubicació.

Això ja passa de mida!

Mira guapo, compra’t un bosc i perde-t’hi

Amazon no conté cap article amb l’etiqueta “bosc”. Voleu provar a Ebay?

M’enuego amb la llet de civada de l’emprenyada que porto.

Doctor Martí: especialista en aparells digestiu i respiratori.

Estic a la vora d’un atac de nervis. No sóc violenta de mena però estic a punt de cometre un assassinat.

D’un senyor petit que viu a dins del meu mòbil.

Ara sí que has begut oli! I amb ràbia el revitllo contra la finestra que crec oberta però no.

Receptes amb l’ingredient  “oli” recita sense immutar-se abans d’impactar contra el vidre.

Bum!Cataclinc!

Menys mal! Ja me n’he desfet.

Al cap de cinc minuts truquen a la porta.

—Bon dia senyora! On és el vidre que hem de canviar?

El bon home no sap què fer perquè jo deixi d’obrir i tancar la boca com si fos un peix i no en surti paraula. Jo no he trucat ningú

—No pateixi, senyora. Es treu el mòbil de la butxaca i diu fluixet pel forat del micro: “senyora en xoc”

I una veueta entre metàl·lica i impertinent contesta: Youtube recomanat: Com reaccionar davant un estat de xoc.

Em vull morir! 

Roser

 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: fusta

Minicrida opcional: Que hi aparegui un mòbil que pren vida

Cants de sirena

Ell sempre havia pensat que s’havia deixat portar pel seu cant de sirena. Amb l’avidesa d’un naufrag davant d’un salvavides. D’un nadó afamat vora el pit de sa mare. D’un alcohòlic a qui ofereixen un got de vi negre. Pensava que al capdevall havia estavellat la vida contra un escull massa cantellut. Presoner d’un desig que mai podria satisfer del tot. Seduït per la mel dels seus llavis. Incapaç de resistir-se a la cançó més vella del món. Se sentia talment un Ulises fracassat.

Ella l’havia salvat quan en ser expulsat sense pietat del seu paradís, es mig ofegà en aquell naufragi existencial que gairebé li arrabassà la vida. O així ho pensava. El que sí sabia amb certesa és que se n’havia enamorat. I més. Se sentia com la sireneta de Hans Christian Andersen, captivada per aquell príncep a qui rescatà de la tempesta. Que si, per amor, la sireneta havia canviat la cua de peix per dues cames, ella havia canviat la seguretat del seu petit món pel trasbals d’un món incert fet de somnis impossibles. Que si la sireneta s’havia venut la veu per poder ser al costat del seu estimat, ella s’havia venut la reputació a canvi de poder convertir-se en el repòs del guerrer en tantes nits fosques. I com la la protagonista del conte ella tampoc no se n’havia sortit. No se’n penedia. Sabia que malgrat totes les pèrdues res ni ningú li podria prendre tot l’amor donat. Amor infinit.

Formaven part de la mateixa història però un abisme de sentiments els situava en dos relats ben diferents. Només els poetes poden jugar amb el miratge de canviar l’argument de la vida a voluntat. Ells no ho eren.

Roser

VullEscriure.cat

Paraula obligatòria: peix

La força del tres

Soc adoptada i d’aquí res agafo l’avió cap a Suïssa.I ja sé que dient això sembla que barregi ous i castanyes, però no.

Que soc adoptada els pares no m’ho han amagat mai, ni falta que feia. Sóc negra com un tros de carbó, la mare és blanca com un glop de llet i té els cabells rossos com un fil d’or. El pare també és blanc, tot i que no sé si era ros perquè ara no té ni un cabell. O sigui que dos i dos fan quatre: vaig venir de lluny.

Diu la mare que quan vaig arribar amb dos anys, de seguida es varen adonar de la meva dèria pel numero tres. De tot, absolutament de tot, en volia tres. El primer dia que em van dur a la sabateria a comprar unes sabates en vaig muntar una de grossa perquè dels tres parells que em van emprovar jo me’ls volia endur tots. La mare que ja no sabia com sortir-se’n dels crits que jo feia, va acabar marxant avergonyida amb els tres parells mentre la botiguera s’ho mirava entre contenta pel negoci i escandalitzada pel meu comportament rebel.

Total que un dia el pare va comentar amb un amic el meu desfici pel numero tres. I ell, que es veu que hi entenia més que els meus pares, que tot i la bona voluntat se’n sortien més aviat poc d’entendre’m, els va suggerir que potser la resposta al misteri la trobarien a Etiòpia, allà on m’havien anat a buscar.

I així és com després d’un munt de peripècies que ara no tinc temps d’explicar varen descobrir l’existència de la Marie a Zurich i la Giovanna, a Verona. Negres com el carbó, obsessionades pel numero tres i clavadetes a mi com si fóssim tres gotes d’aigua.

Per això demà marxo a Suïssa, per trobar-me amb les meves germanes.Totes les vacances les passem plegades. A Zurich, a Verona o a Girona, tant se val. L’únic que necessitem és estar juntes.

Som entremaliades i tossudes. Quan estem juntes les entremaliadures es multipliquen per tres i la tossuderia arriba a treure els sis pares de polleguera. Però ens estimen. Fins a l’Àfrica i tornar. Com a mínim.

És per això que demà els donarem la gran notícia: les properes vacances volem anar a conèixer la mare que ens va parir. Hi estem ben decidides!

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Germà

Minicrida opcional: Que en el relat hi hagi trigèmins

Procrastinant la Vida

“ Si un dia he de morir…. “ vaig sentir que cantaven ahir a la radio del cotxe. No sé què més continuava però era alguna cosa així com enterreu-me a la terra que em va veure néixer. Això darrer, “vale”. Res a dir.

El que em va neguitejar va ser el principi de la cançó. Vaig pensar que hi ha gent que o és molt optimista, o és ignorant, o és cega, d’aquella mena de ceguesa que et fa pensar que el que no mires no existeix. M’inclino més per això darrer. No ho sé. Darrerament ja no m’hi entenc  gaire amb la gent. Serà que em faig gran.

Ho cantava i es quedava tan ample “si un dia he de morir”, com qui diu “si un dia em trenco una cama”  o , “si un dia plou i no duc paraigües”...Que pot ser que sí, que algun dia passi  però que també podria ser que no. I de morir, un dia ens morirem. Segur. Per tant el condicional hi sobra de totes totes.

En el món tan incert, tan líquid, tan canviant que m’ha tocat de viure, morir és la única certesa absoluta. Hi anava a posar un “gairebé” davant d’absoluta. Ves per on jo també m’hi deixo atrapar… I és que de tant en tant o de sovint en sovint, pensar que seré  eterna em treu el neguit de veure que no aprofito prou bé la Vida tot pensant que ja ho faré més endavant.

Procrastinar: Deixar una feina important per més endavant. O també, demorar una obligació fins al punt de sentir malestar per la pròpia tardança.

Nota: segurament la meva àvia n’hauria dit romancejar i llestos

La solitud dels nombres primers

Hi ha llibres que amb el títol en faig prou. He passat per la parada de llibres de segona mà i me l’he endut a casa. El llibre no. El títol. “La solitud dels nombres primers”. Embolicat amb paper de recança i lligat amb un cordillet de por. Giro maldestrament la clau al pany de la porta de casa amb amb la mà lliure . Com pot ser que cinc paraules pesin tant? La gata jeu emmandrida al fons del jardí. Diuen que els gats et senten venir d’una hora lluny i corren cap a tu. La meva és sorda. El paquet em rellisca de les mans abans que jo el deixi anar i es precipita més envall del sofà . Es desfà el cordill i es trenca el paper , els nombres i la solitud s’escapen i l’aire es torna irrespirable. I feixuc. I espès.

El tres contempla absent el cel plujós de tardor per la finestra. El cinc s’ha amagat sota l’escala enteranyinada que puja a les golfes dels records, mentre el trenta-u busca somnis amagats dins el calaix de la vaixella dels convidats plena de pols. El set plora d’amagat sota les estovalles de fil i el tretze ha relliscat escales avall quan s’ha entrebancat amb la gata que ja ha entrat a casa perquè tenia gana. El riure histriònic del dinou resona entre les parets buides del garatge i el cent-tres s’ha embolicat entre els llençols de setí del llit que només fan olor de mi. El noranta-set crida si hi ha algú des del fons de l’armari de les olles i ningú no respon. Des de l’àmpit de la finestra més alta vol llençar-se al buit el trenta-set; no sap que els nombres no es poden morir mai encara que es cansin d’existir. Ni que siguin primers. 

El tres-cents set se’m fica a l’animà i m’amara d’aquesta solitud asfixiant en què han viscut tots ells des que l’Erastòtenes els va garbellar en aquella Grècia antiga. O des d’abans. Els nombres són eterns i la solitud també.

A fora fa estona que plou i fa sol. El quatre, el vuit, el dotze i el quaranta-dos juguen a trepitjar bassals més enllà de la finestra. Jo me’ls miro amb recança des de lluny estant. Hi ha sentiments que caben tots sencers en el títol d’un llibre I la solitud dels nombres primers la duc amb mi des d’abans de saber contar. 

Roser

Croissants de xocolata

Els croissants farcits  de xocolata i les coques, dolcíssimes, tenen aquests dies de final de curs el regust amarg dels adéus i les coses que s’acaben per sempre.

Tenir el valor d’endolcir els moments tristos trobo que  té el seu mèrit. Jo sóc de les que sempre he marxat per la porta del darrera, amb el regust salat  i solitari de les llàgrimes, incapaç de fer ni un intent de queixaladeta de farcit dolç. Que de la nou del coll no em passa.
  

El dia que vaig comprar, convençuda com poques vegades, el pensament de  “mai  es pot dir mai” vaig fer un gran descuit. Mai es pot dir mai excepte quan darrera el mai i afegeixes un més. Mai més. Perquè els mai-més  sí que són ben reals i certs i no tenen volta enrera. I en cada mai-més morim una mica. I diu la cançó que detras de la puerta que se cierra llega un ventanal, però la porta aquella ja no la podrem obrir mai més i els finestrals … ves a saber on són, si els sabrem trobar i sobretot, si els sabrem obrir. I potser tornaran les orenentes, sí, com deia en Bequer, però no serán les mateixes... 

I mentre empasso un mai-més darrera un altre, la xocolata dels croissants es fon i regalima , damunt la safata, com una metàfora de la vida. Nuestra vidas son los rios que van a dar a la mar , que és el morir  --deia Jorge Manrique. Però abans d’arribar al mar fan meandre en tants mai-més, com si es preparessin pel mai-més definitiu. 

Roser

Si obres la caixa dels trons de la Casa de les Falgueres

El sol es ponia darrera la Casa de les Falgueres. Jo en marxava fins no sabia. Per no saber, no sabia ni si hi tornaria.

Just abans de marxar, allò que m’estimava va caure’m de les mans i es va estavellar contra el terra explotant en deu mil trossos 

Després de l’angoixa, la por, el neguit, el cap-rodo, la ràbia i el crit que em van sacsejar de cap a peus, vaig  recollir-ne els bocins com vaig poder i els vaig amagar per sempre —o això és el que creia. Els més grans i sencers els vaig desar dins el calaix de baix de tot de la calaixera; aquells més remenuts que ni tan sols no es podien agafar amb els dits, sota l’estora, d’un cop d’escombra. No volia recordar mai més aquell inesperat i desastrós comiat però era incapaç de llençar ni un trosset petit a les escombraries. Incongruències de la meva vida.

Avui, quan hi he tornat, a la Casa de les Falgueres, no m’hi he pogut resistir. El cap em deia que no però les cames, tossudes, m’han dut cap allà on el cap no volia anar. Sabia que aquell calaix, com la caixa dels trons, no s’hauria de tornar a obrir mai. Ho sabia però com tantes altres coses que sé, no ho he pogut evitar. Me l’he contemplat una bona estona i després l’he obert d’una revolada. Del calaix, com si fos un geni llarg temps empresonat, n’han sortit l’angoixa i la por, el neguit i el cap-rodo, la ràbia i el crit. Els bocins encara els he trobat allà, intactes. N’he agafat un entre els dits i m’he tallat. En sentir el mal l’he deixa’t anar de cop i s’ha esberlat en infinitat de trossos que s’han escampat per tota la sala. Un regalim de sang ha caigut fins al terra de fusta encara  sense envernissar i s'hi ha fet una taca. N’he recollit els trossos  més grans i els he tornar a desar al calaix. La resta, amb un cop d’escombra mal donada, han anat a parar sota l’estora. Tampoc  avui no m’he vist en cor de llençar-los a les escombraries.

I ho sé. Demà, o d’aquí un mes o d’aquí  un any, hi tornaré. I el tornaré  a obrir el calaix,  encara que sàpiga que no, que la Pandora mitològica aquella, va fer molt mal fet d’obrir la caixa dels trons. Però hi ha tantes coses que sé que no he de fer però les faig igual ... Dec venjar-me de quan era petita i mai de mai, o quasi, vaig fer res que sabés que no havia de fer

Algun dia, quan jo ja no hi sigui o quan la Casa de les Falgueres ja no sigui meva sinó d’algú altre, aquest algu-altre aixecarà  la catifa, i hi passarà l’escombra o l’aspiradora per sota. I se’n endurà per sempre i sense saber-ne ben res,  els bocins d’allò que sempre he estimat. I rentarà amb lleixiu totes aquelles taques de sang meva. I és que jo, tot i saber el preu d’obrir la caixa dels trons, l'hauré obert un munt de vegades i sempre m’hauré tallat. Però ningú no ho sabrà, només jo. Com totes les històries, la meva també és feta d'engrunes i bocins que només qui els ha amagat sap reconèixer. O potser només s'ho pensa.  

Ara un pas, ara un altre; respira …

Tantes incerteses que vaig contemplar i, l’única que m’hagués tirat enrere sense ni un engruna de dubte no se’m va passar ni tant sols pel cap. Ho deia tan clar l’anunci, que la inscripció era per parelles, que quan m’he adonat que aquest cim l’he de fer sense tu i en solitari les cames m’han començat a tremolar i a no voler fer res del que els hi mano, mentre al pit se m’hi ha instal.lat aquella mena de forat de quan no hi ets. Tu el faràs -o no- per una altra via, aquest cim. Ni tan sols tinc cap certesa de, a dalt, tornar-t’hi a trobar. 

Però la porta s’ha tancat darrera meu i desdir-se’n ja és impossible. Hi ha decisions a la vida que no tenen volta enrere, prou que ho sé.

Poso el teu record a la motxilla, per fer de contrapès de la por i les ganes d’asseure’m i rendir-me abans de començar, i un pas rere l’altre inicio l’ascensió. Ni tant sols ens sé l’altura ni el desnivell d’aquest pic que em desafia. 

Em ve al cap Subida al Monte Carmelo de St Juan de la Cruz. Vés a saber perquè: no l’he llegida mai aquesta obra, ni recordo gaire de què vaig estudiar que tractava, fa tants anys. Però me la faig meva l’angoixa que m’hi imagino.

Tinc ganes de plorar i de córrer. No faig ni una cosa ni l’altre. Una per orgull i l’altra per falta de forces. Camino a poc a poc. M’imagino que somio. Que em despertaré, arraulida a dins el llit sota la manta, on he matat sempre els fantasmes. I la vida. 

Recordo el que em deia l’àvia de petita: «ara un pas, ara un altre; respira … ara un pas, ara un altre, respira …» Anàvem camí de la pineda i a mi em semblava que anàvem a la fi del món, de tant llarg com trobava aquell quilometre i mig encara no. Tot de pujada. Hi sentia el dolor a cada passa, d’aquell besoncle mort a la guerra. 

—Aquí s’hi amagava —em deia l’àvia en arribar— perquè no volia anar al front. I prou. 

Els meus set anys sabien que algunes preguntes fan mal. I per això jo callava. I sentia una pena que no sabia d’on venia molt fonda i molt endins. 

I la torno a sentir aquesta pena, arrapada al pit com un mico i que no em deixa respirar. L’aire s’atura a la gola i no passa més avall. Trobo a faltar la manta del llit per tapar-me cap i tot i l’àvia i … tu. 

La temptació d’asseure’m traspassa gairebé el llindar d’allò suportable. Sé que si m’assec no em tornaré a aixecar. Una veu dins meu em castiga: no ho facis!

De sobte un pensament en contradirecció de tots els altres, que no sé ni gairebé d’on ha sortit: «No te la prenguis massa seriosament la vida; al cap i a la fi no en sortiràs pas viu per molt que t’hi encaparris». Em contemplo de lluny estant i me’n ric de mi mateixa. No sé pas d’on trec els aires de grandesa per pensar que el que faig o deixo de fer té la més mínima engruna de transcendència. L’existència és tan absurda que patir-hi per res fa riure.

Què em queden? deu anys? vint? Potser només vint dies o vint hores, o vint minuts o deu segons. I si m’assec què? En la immensitat d’un univers de quinze mil milions d’anys ja és ben ridícul, pensar que el fet d’asseure’m, estirar-me a terra de boca terrosa, tapar-me amb la manta cap i tot o arrencar a córrer tingui la mes mínima importància per a res i per a ningú.

I de sobte ja no tinc ganes d’asseure’m i enfilo cap amunt. No hi tinc res a perdre ni res a guanyar. Potser aquest i no cap altre és el secret: ara un pas, ara un altre; respira… ara un pas, ara un altre; respira … L'àvia em pica l'ullet i des del fons de la motxilla tu em somrius.

Roser

Abril al Québec

"M'he endut un trosset de tu, a la maleta. Entre els jerseis de coll alt  i les calcetes, que encara fan olor d'espígol del calaix. Perquè tot i la fred  també allà l'abril té regust de primavera  i no volia començar a tastar-la sense tu"

 

         

Per amor, encara que sigui mentida

Crec que per amor he fet mai ben poques coses. Per amor del de debò, no per aquell dels boleros, ni d’aquell amor paradoxalment egoista dels francesos a la xocolata: “je l’aime”, i després se la mengen.

Però dins d’aquest ben poques coses hi puc comptar, encara en present, aquesta tossuderia meva per creure’m, encara que sigui mentida i jo ho sàpiga, que estic bé. Que d’aquell enfonsament que em va dur a tocar d’un infern fred com el glaç, que deu ser més terrible encara que el del foc, no en queda gairebé ni el record. Per amor. Per amor a  tots els qui no heu pogut triar-me, perquè un dia, bon dia o mal dia (tant se val), em vaig ficar en les vostres vides o vosaltres us vau ficar a la meva, sense saber on us posàveu. Així, com en un embut, que hi pots entrar, però després ja no en pots sortir.

I mai com ara he entès que als exalcohòlics no se’ls deixi ni olorar el vi la resta de la seva vida. Perquè jo, addicte al victimisme des de fa tants anys, no em puc permetre ni d’olorar el pensament que si et dic que no estic bé vindràs corrent a veure què em passa. Aquest pensament que em sedueix, i em fa perdre el nord i la raó i em roba els propòsits i la dignitat. Aquestes ganes boges de trobar uns moments de recés i escalfor dins aquesta intempèrie en què m’esforço a transitar de puntetes perquè mai més ningú no m’hi pugui  trobar i el molesti, o l’entristeixi o li encomani. Per amor.

Amb la por immensa d’un matí  no poder-me estar d'arrencar-hi a córrer amb les sabates més sorolloses que tinc, les de ballar claqué, i que tothom se n’assabenti. I perdre contra mi mateixa.

Roser

Traç

Un dia d’aquells mesos en què em sentia com si al meu cor algú m’hi hagués clavat la fulla afilada d’un ganivet, vares treure la caputxa del teu retolador negre punta fina i amb la traça innata que tens pel dibuix vas fer-me l’esbós del rostre d’una noia, tot d’un sol traç, sense aixecar la punta del paper.

—Jo et dibuixo, tu m’escrius —em digueres tot oferint-me la teva obra. I sense saber-ho, amb aquell joc innocent que em proposaves, em vares salvar del precipici.

Perquè escrivint aquell primer text i tots els que van venir després amb els altres dibuixos que m’anaves enviant, aquella fulla de ganivet es va anar desclavant, molt a poc a poc, fins que al final a dins del cor només en va quedar la punta, i aquell dolor agut es va acabar convertint en una punxadeta de tant en tant. Només.

“Aquella noia del dibuix no era lletja però li faltava quelcom d’essencial  per a ser bella. Li faltava el somriure. Potser esperava el meu que  jo, de moment,  no li sabia oferir.

I em va venir al pensament que la vida era com aquell esbós fet d’un sol traç. Comença en un punt i acaba en un altre i mai pots aixecar el retolador del paper ni pots esborrar si t’equivoques. Si de cas i com a molt, pots intentar tornar enrere i redibuixar per sobre,  però el rastre de l’antiga línia continua visible per sempre.

Sí, la vida és així: corbes i revolts i gargots.. I tornar a un punt per on ja has passat un munt de cops i prendre una altra direcció o la mateixa, per remarcar el traç o per allò d’ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. O tres, o quatre. I també vaig pensar que si agaféssim un cap d’aquell cordill de tinta  i l’anèssim estirant s’aniria desfent i desfent fins arribar a l’altre cap, i quedaria una  línia recta i sense nusos ni giravolts. Perquè la vida és senzilla i som nosaltres qui ens la compliquem amb tantes giragonses i corbes i llapis amunt i llapis avall. Però és que sinó no té cap gràcia i totes les vides serien iguals.”

I ara, els dies en què vaig escriure aquell text esdevenen borrosos i em costa de recordar aquella angoixa fosca del ganivet enfonsat que em va estripar l’ànima, i encara que la pogués recordar, ara ja no trobaria paraules per dir-te-la.

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Fulla

Minicrida opcional: Que el final del text sigui "i encara que ho pogués recordar no trobaria paraules per dir-ho"

A la vora de la mar, per sempre

A la vora de la mar érem, encara. Tu i jo. Meravellats per una gavina volant entre núvols, pintors capriciosos de mil formes en un llenç infinit.
A la vora de la mar érem, encara. Encisats per aquells crostonets d’escuma blanca al capdamunt de les onades. Somiant veles blanques que ens durien allà on es fonen els dos blaus. Captivats per la vida que s’obria davant nostre com un sac de possibilitats infinites.
A la vora de la mar érem, encara. I tu em somreies i em donaves la mà per saltar tots els esculls. I jo amb els meus rinxols daurats i la meva cara pigallada em deixava protegir per tu, el meu amic, el meu heroi, el meu germà gran. Sabia amb aquella tossuda certesa dels infants que res de dolent podia passar-me si era amb tu.

A la vora de la mar érem, encara que ja havien passat 40 anys i una barca blava i blanca s’enduia mar enllà l’últim vestigi palpable del que un dia va ser el teu cos. I malgrat tot jo et sentia tan present, tan a prop, tan endins…

A la vora del mar sóc ara, respirant l’últim alè que esgarrapo a la vida. Encisada per tots els moments viscuts que s’amaguen en cada arruga de la meva pell. I són tants els moments i tantes les arrugues! Corpresa per com l’Ona, la teva reneboda, recull vidres de colors, i petxines, i pedretes lluents i polides i la vida se li bada com un sac curull de possibilitats.
Mentre espero que una barca blanca i blava s’endugui l’últim vestigi del meu cos. Només el cos. La meva ànima, amb la teva, restarà a la vora de la mar, per sempre.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria:Vela
Minicrida opcional: Que el text comenci : A la vora de la mar, encara

Inconscient venjança

La van condemnar sense judici per haver nascut diferent en una família que no tenia lloc per aquells que no seguien la norma. La seva pell bruna i fosca delatava les baixes passions de la joveníssima mare, pell de porcellana, pubilla d’una nissaga sense màcul.la.

En veure que tota semblança amb aquell hereu curt de gambals i llarg de fortuna a qui s’havia comprat per formar de pare era pura quimera, la van abandonar al costat d’aquella tartana d’una troupe de saltimbanquis que passava pel poble.

I ella es va aferrar a la vida amb força, xuclant amb avidesa aquell pit compartit amb qui havia de ser germà de llet i de vida, perquè va ser acollida com una filla més per aquella família d’acròbates i funambulistes sense honor ni pedigrí però amb un cor com una casa de pagès.

Així va créixer entre crits i riures, renecs i xiscles, amb el cel per sostre i l’herbei per jaç.
Sense altres normes que les del cor i la gana, lluny de convencions socials, d’hipocresies i d’aquella fal·lera dels rics per no malmetre el fals bon nom. La vida floria en ella com aventura constant entre apassionant i incerta. Aquella condemna que amb poques hores d’existència la va dur lluny de qui l’havia engendrat i parit, va transmutar en la felicitat de qui no te res a perdre i tot per guanyar.

Allà a tocar, la joveníssima mare, pell de porcellana, entre cotons i silencis, paraules massa mesurades i somriures simulats, perdia la gana i les ganes de viure i començava a envellir en un món de pau. De pau dels cementiris. Els dies li pesaven com una llossa i totes les benediccions que li van augurar el dia del seu pactat casament s’havien convertit en una condemna de per vida que a més tenia l’obligació d’amagar.

Roser

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Judici
Minicrida opcional: Que hi hagi una venjança. 

La deixaries anar?

Es veu que els meus somnis després de tant temps de ser somiats van decidir fer-se realitat. I aquella nit tan fosca dins aquell mar tan negre vaig pescar una estrella. Del cel.

Era petita com un esquitx de res. S’havia enganxat en aquell filferro rovellat que feia d’ham i la vaig haver de desenganxar amb cura perquè de tan petita com era no se m’escolés entre els dits i em tornés a caure a l’aigua. La vaig posar al palmell de la mà i sentia com la seva escalfor i la seva claror m’anava curant de totes aquelles ferides fetes de foscor i de no res i de pena.

I llavors em vaig recordar del dibuix d’aquella enganxina que m’havia regalat la meva germana i que era d’un noi que tot content s’enduia en un cistell una estrella que acabava de pescar i a sota com una punxada al cor hi deia una pregunta “La deixaries anar”?. I jo guardava aquesta enganxina dins d’un llibre que no obria mai perquè tampoc mai volia haver de respondre aquesta pregunta i em semblava que si l’amagava, doncs no ho hauria de fer.

Em vaig tornar a mirar l’estrella de la mà i em vaig adonar que la pregunta havia sortit del seu amagatall i m’havia enxampat. "La deixaries anar"? I jo, palplantada a la barca amb l’estrella a la mà i la pregunta al cap, no sabia què fer.
I a poc a poc sense que jo me’n adonés s’havia començat a fer un foradet al palmell i s’anava omplint de llum d’estrella. El forat s’anava fent més gran i jo cada cop era menys jo i cada cop era més de llum fins que al final vaig ser tota com una claror resplandent d’estrella i ja no es veia què era estrella i què era jo.

Vaig tornar a casa i vaig buscar l’enganxina del nen que havia pescat l’estrella però dins el llibre on l’havia desat ja no hi era. Totes les lletres d’quella pàgina s’havien tornat com de purpurina i la pregunta havia desaparegut. I vaig pensar que aquella pregunta que mai havia volgut ni mirar, i tantes altres, no eren preguntes de contestar sino de desfer i disoldre. Com un terrós de sucre dins una tassa de cafè calentó, que tot d’una ja no hi és i el cafè es torna dolç.

Roser 

www.vullescriure.cat/ 

Paraula obligatòria: Estrella

El dia del llençol

Ens fèiem dir les tres mosqueteres. Sempre juntes i inseparables. La novel.la de Dumas no l’havien llegida pas mai, però coneixíem Athos, Aramis, i Porthos per mèrit del nostre estimat profe de literatura i perquè a la tele vèiem “Dartacan i los tres mosqueperros”. Sabiem de l’existència d’en d'Artagnan,que era el més bo dels bons i d’en Richelieu, que era el més dolent dels dolents però a la nostra realitat no hi havia ni l’un ni l’altre. 

I frisàvem per a què hi fossin. Sobretot un d’Artagnan que ens donés aquell punt de picant i aventurer que faltava a la nostra tríada.

Vaig ser jo qui per pura casualitat vaig clissar el candidat en un dinar de pares d’aquells en què el fills també hi érem convidats. A banda de semblar intel.ligent era moreno, alt, i guapo. 

Vaig informar les altre dues i vam dissenyar el pla d’atac per convertir el nostre tercet en quartet. En un temps en què no podíem ni imaginar mòbils ni whatsapps i que en algunes cases, com la de la Judith, no hi havia ni telèfon fixe, l’enginy i la imaginació s’imposaven necessàriament.

El nostre “objectiu” acostumava a passar a una hora indeterminada dels matins del diumenge per davant de ca la Judith. Ella aguaitaria pacientment des el balcó. Quan el veiés venir estendria un immens llençol blanc, senyal inequívoca que jo estaria esperant abocada a la finestra des d’on, a l’altra banda de l’horta de casa, es veia el balcó. Llavors jo telefonaria la Gemma i ens trobaríem totes tres a la plaça. Allà, “casualment” ensopegaríem amb el destinatari de la proposta de ser el nostre d’Artagnan.

No recordo bé la conversa exacte però fet i debatut ens va contestar que ho sentia però que ja tenia un altre trio de "mosquetes" que l’havien convidat abans. A més ell es feia acompanyar sempre de quatre escuders sense els quals no anava enlloc.

Però la nostra ànima lluitadora no va defallir; ens vam proposar pispar el d'Artagnan a aquelles “Richelieus” i de passada incorporar al grup els quatre esbirros que semblaven prou interessants. Vam tenir aventura per temps.

I crec que va ser aquell dia del llençol que vam començar a perdre la placidesa de la infància i ens vam començar a endinsar en el laberíntic món de les emocions adolescents.

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Ànima
Minicrida opcional: Que els protagonistes siguin un grup d'amics.

Evidències i paraules

Foc. Palau. Cor. Molí. Espill. Funeral. Llibre. Vaixell. Cigne. Temps. Illa. Llança. Finestra. Casament. Va repassar una a una les paraules escrites en cadascuna d’aquelles targetetes de colors que la Berta li havia lliurat dins d’uns sobrets vermells abans de marxar. A la mà tenia el quinzè sobre a punt d’obrir.

De sobte li vingué al cap la imatge de la Sílvia, la seva dona, i el fill, en Pau. Per primera vegada des del fatídic accident que 15 anys enrere se’ls va endur a tots dos, els va recordar feliços, amb ell dalt del veler.

Va obrir el sobre número quinze i una ganyota d’astorament prengué el seu rostre. Tomahawk. Mai no havia sentit aquella paraula. A què jugava, la Berta?.Ella havia de saber que no en coneixia el significat ! Ella ho sabia tot d’ell!

Pensà en el repte que li havia proposat feia uns mesos. Un veler. 15 setmanes. 15 paraules.15 relats. Sense internet. Només tu -li havia dit. Tu i el mar. Tu i el vaixell. Tu amb tu. I les paraules.

Tornà a repetir a poc a poc “to-ma-ha-wk”. Una ràbia immensa anava creixent dins seu. TOMAHAWK!. Aquella paraula imprevista li enterbolia la travessia que, de sorpresa, li havia retornat unes engrunes de pau. Mentre, els seus dits jugaven nerviosos amb la capseta de fusta on la Berta havia posat els sobres vermells i s’entrebancaven amb el gravat d’un siux brandant la destral de guerra que hi havia a la tapa.
 
Va començar a escriure: "Refotuda paraula “Tomahawck…" i la va entomar amb desesperació contra aquell mot ignorat vomitant en el text tot el dolor i la ràbia acumulats durant 15 anys. Després, el sol es pongué en un mar plàcid i tranquil. I de sobte veié amb total claredat el que fins aquell moment havia sigut incapaç d’entendre: l’amor de la Berta. Aquella dona que li havia fet costat sempre, i que amb aquell joc de les paraules l’havia empès cap a la sortida d’aquell temporal perpetu en que s’havia convertit la seva vida d’ençà de l’accident.

Prengué la tapa de la capseta dels sobres i per la part de dins hi va escriure: T’estimo. Amb aquesta paraula construiria un nou relat quan la setmana vinent arribés a port. Gravat a la fusta, l’indi sioux exhibia la destral de guerra i un somriure sorneguer davant l’evidència tot just descoberta.

Roser

 

www.vullescriure.cat/

Paraula obligatòria: Tomahawk

Minicrida opcional :Que la història transcorri en un vaixell.

.