Pàgines

diumenge, 2 de desembre del 2018

D'arbres i fulles

Assegut al banc de la nostàlgia, contemples com el vent de tardor arrenca salvatge les fulles dels arbres i els despulla del tot. I dubtes si sentir-te fulla o sentir-te arbre en aquest espai de mig novembre on sembla que inexplicablement la vida se t’enfonsa o et reneix o vés a saber què. Que ja no saps si en intentar saber qui ets, et veus fulla arrencada de l’arbre o arbre arrencat d’una fulla. Que al capdavall tot és qüestió de perspectiva i de trencar esquemes, és clar.



Proves d’identificar-te amb la fulla i et veus voleiant sense rumb per mil mons que mai no havies ni somiat, mil muntanyes llunyanes que ni sabies que existien perquè de l’arbre sempre en vas habitar aquell lloc secret sota una branca petita sense vistes al nord. Potser això et va salvar d’aquell altre tramuntanal de primavera que t’hauria arrencat sense pietat i a destemps d’allà on xuclaves la vida. Però ara mil ales invisibles et sostenen i et duen enllà i s’obre com una porta de somnis sense límits, ni horitzó on reposar la mirada. Només un espai immens fet d’allò que fins ara anomenaves no-res.
De sobte un vertigen et tenalla just allà en el tou de l'estómac on fa poc hi han nascut aquestes mil papallones que no saps com controlar, ni d’on han sortit, ara que els dies s'escurcen i arriba la fred.

Els teus pensaments tornen a terra i et veus arbre arrelat amb fermesa al sòl, que roman impassible al llarg dels anys al mateix punt, despullant-se a cada tardor i vestint-se a cada primavera, amb una cadència monòtona i previsible.I feixuga. Però segura. Roure impertorbable. Gegant amb peus de plom. Privat del tot de conèixer altres contrades, altres cels, altres espais… que l’arrelar et dona terra i infern a parts iguals. Saps que mai tocaràs el cel amb els dits essent arbre, que per tastar el blau infinit has d’atrevir-te a volar.
I la tristesa fa parada just allà on fa una estona voleiaven mil papallones que amb la fred de l’hivern que s’acosta són a punt de marxar.

@RoserTR
Paraula obligatòria: muntanya

dijous, 22 de novembre del 2018

De bruixes i escombres

Tanques els ulls i bufes ben fort, o no gaire, però a tu et sembla que el teu buf pot apagar totes les espelmes i el mateix foc de l’infern si fos necessari —que ho és. I desitges amb la mateixa intensitat del buf i la mateixa força tirar per terra aquella vida hiperestàtica que et tenalla l’ànima des de fa un temps. Que el teu alè empenyi una barca de vela blanca cap a aquella Ítaca que no acabes de veure però que de segur en alguna banda deu ser.

I obres els ulls i allà al costat trobes el fantasma dels anys que et mira desafiant i se’n riu, dels teus desitjos. Riu i riu i tu et fas petita i t’encongeixes en un racó del sofà, com si ocupant menys espai fossis menys vulnerable. Però hi ha una part de tu que ho ha desitjat amb tanta força que penses seria un despropòsit greu de l’univers que ara no s’acomplís.

L’endemà surts al carrer, com cada dia de la teva hiperestàtica vida, i t’adones que avui alguna cosa ha canviat en el camí. Han caigut totes les fulles dels arbres i han encatifat l’asfalt amb mil colors de tardor. Trepitges i admires i veus. I potser feia temps que no veies tan clar i tanta bellesa. I desitges, més encara, que el dia abans.
Pressents que mil follets amagats entre els colors d’aquesta estació caiguda, t’observen sorneguers i ara no saps si riuen de veure’t tan bleda o tan decidida. Si riuen perquè saben que mai o al contrari, riuen perquè saben que i-tant-que-sí.
I t’asseus a la cantonada del carrer de la Por amb el carrer del Desig i obres l’Ipad i t’adones que allà dins, hi has situat de fa temps el teu món particular. I mira, potser sí que és irreal, però no pas més que aquell company de feina que es creu qui sap qui fent qui sap què. 

De sobte un pampallugeix a la pantalla i apareix, d’una manera del tot inesperada —mira que t’havien explicat vegades allò de què en els desitjos es demana el què però mai el com— una escombra i un destí. Mai hauries pensat que a Ítaca també s’hi pogués arribar amb ginys de bruixa. I somrius, i et poses el teu millor vestit, que és justament no dur-ne cap i voles. Enllà.

@RoserTR


Paraula obligatòria: barca
Minicrida opcional : Se celebri una festa d'aniversari

dimarts, 20 de novembre del 2018

La daina blanca



La Gladis havia arribat a la casa just quan la buguenvíl·lea del jardí era a punt de florir. Ell ho recordava perquè poques setmanes després, els seus joves ulls esbatanats no se’n sabien avenir d’aquell bé de déu de fúcsies enfilant-se per les parets de pedra del cobert.

Potser seria agosarat dir que la seva sola presència li havia retornat les ganes de viure, havia donat nou sentit a una existència que amb els anys havia perdut tot motiu de ser. Seria agosarat però del tot real, i si no ho admetia directament era per aquella mena de pudor que sentia en lligar la seva felicitat al somriure d’una minyona.
De vegades li mirava els pits i els imaginava turgents i blancs sota el davantal de servir. No podia negar que sentia desig —-clar que el sentia. Però era una mena de desig contingut per la tendresa i que mai, ho sabia amb una certesa gairebé absoluta, traspassaria el llindar dels seus pantalons. Posseir-la, ni que hagués sigut amb el seu consentiment, hauria sigut trencar l’encanteri de la seva alegria, de la seva frescor, de la seva fragilitat. Com tallar una flor per atrapar-ne la bellesa i que es marceix tota de cop.


I ara que ella ja no hi era, la soledat s’havia instal·lat còmode per tots els racons de la casa i d’altres racons més endins i més íntims. Els dies s’havien tornat de color sèpia, com de postal.
Prengué la tassa del cafè i es mirà la seva dona capcinejant a la butaca de vellut granatós amb un llibre a les mans si caic- no caic. I li vingué al cap, tot de cop, com un alè d’aire tebi, un somni antic i recurrent, amb una ciutat fosca, parets escrostonades, teulats a mig caure i una daina blanca que passejava encuriosida per tots els racons, omplint de vida el desgavell dels anys. Un cigne majestàtic i formós passejava pel bell mig d’un estany entonant el darrer cant mentre contemplava la daina.
Una llàgrima i la tassa del cafè van caure al mateix moment. La darrera s’esberlà en deu mil trossos.


@RoserTR

Resultat d'imatges de taza de cafe 
VullEscriure.cat
Paraula obligatòria: cigne
Minicrida opcional: Que algú tingui un somni premonitori

divendres, 6 de juliol del 2018

Atrapada

Saps? ja no sé si això que em passa qualificar-ho d'obsessió o d’addicció o de les dues coses alhora. Ras i curt: estic atrapada als teus missatges. Com abans ho vaig estar a ell. Potser encara ho estic. Sí. Segur. El problema és que ell ja no hi és i tinc un “mono” tan gran que t’he hagut de mig inventar a tu per fer-me’l passar. 
I ara estic que no faig res, que no visc sinó és a través d’aquesta estupida pantalla on amb obstinació desesperada vaig buscant trossets de tu que m’amanyaguin l’enyorança que sento d’ell. O del que representava. I sí, hi ha aquesta veueta a dins que em diu que hauria de pensar que això no està bé, però mira, no hi penso. Això de la veu de la consciència, doncs que amb els anys es va encongint. Només que de vegades, es queixa fluixet i em xiuxiueja a cau d’orella que jugo a una mena de joc perillós i tal. Perquè ... i si tu ara, ves per on, et passa que t’acabes penjant de mi? I jo, contenta, clar. La deessa admirada, la fada seductora, la nina de porcellana, una misteriosa bellesa entre la fragilitat i la vanitat, la vulnerabilitat i la fortalesa, la por i la gosadia. Qui, amb una autoestima baixa com la meva, no es deixaria prendre per això? Encara que acabi essent com si et tiren una xarxa per sobre de la que no et pots desenredar i t’acabes fent un embolic de mil dimonis. Sí, potser sí que és com si en aquests moments estigués atrapada en una mena de xarxa o teranyina enorme, d’on no en sé sortir. Sóc com una papallona (podria dir una mosca però papallona queda més romàntic) que es veu a punt de ser devorada per l’aranyota i tot i així només es preocupa per si té les ales rebregades… I no, l’aranyota no ets tu… no malpensis ara...és quelcom de molt més malèfic

Passo per davant dels dies i les hores i els minuts i soc incapaç d’aturar-m´hi. 
Obro i tanco 30, 40 vegades al dia aquest ditxós artilugi que em conecta a tu de forma estranya. Només per veure si hi ets. I de vegades, molt de vegades t’hi trobo, o veig així com que hi has passat sense voler la cosa i hi has deixat un rastre del teu perfum fonedís. Llavor penso si tu ets més intel.ligent que jo i conscient del perill de certes partides, també ets més disciplinat i decideixes no jugar-les. O potser ni més disciplinat ni més intel.ligent, només més poruc. 

I és que damunt la pantalla tu hi escrius les paraules i jo hi poso tota la música i ves per on tu potser ho has escrit a ritme de vals i jo hi sento un rock and roll, que tu ni potser saps ballar. I ja hi som. Per què et faig a mida del que jo necessito. Però clar, ingènua del tot tampoc no ho sóc i ja me’n adono que això no hi ha qui ho entomi per enlloc i que agafo el teu nom i el teu rostre per encabir-hi un desig que no sé acomplir d’altra manera. 

I de tant en tant em penjo dalt d’un núvol i em contemplo i ja no sé si em venen ganes de riure o de plorar. En tot cas em contemplo com si fos un titella a mans d’us sentiments més propis d’una adolescent que d’una senyora de la meva edat. Els deu passar a les altres persones això? I a algunes, com a mínim?
Recordo la M quan em va dir que algun dia hauria de jugar tot el que no vaig jugar de petita. Però no és el mateix jugar a nines que jugar a enamorar-se i/o seduir. I més quan la seducció física queda en un voluntàriament estudiat segon terme, com formant part de les normes implícites del joc. I queda aquesta mena de seducció emocional que és molt més perillosa, em sembla. Perquè mira, un clau és només un clau i ja està. Però les emocions no s’esvaeixen així com així, tal com s’esvaeix el desig després de l’orgasme. Per què hi ha jocs a dues o tres o quatre bandes en què la banda o bandes hi poden prendre mal. I tampoc es tracta d’això. Tot i que de vegades sento com una mena de plaer diabòlic fent aquesta mena de mal. Com un desig de venjança ocult de tot el que m’han fet a mi. 

Prou. Tanco i no premo “enviar” tot i que me’n moro de ganes. Però aquest correu és un nivell massa agosarat per a dos principiant com nosaltres i tinc por que a la pantalla hi aparegui un “game over” fent pampallugues i perdre’t per sempre. 

Instagram, twitter, facebook, res de res. No ets enlloc. Tenia 10 anys, baixava a la plaça i tu no hi eres mai per jugar amb mi. Encara et busco.

Roser


dijous, 24 de maig del 2018

Secrets de l'àvia


Quan era petita l’àvia m’explicava secrets, no seus, sinó de la vida. Un que em va explicar aviat és que quan queies i et pelaves els genolls sempre apareixia màgicament una moneda per allà a prop. Em vaig passar mitja infantesa buscant monedes per terra però tot i que mai en vaig trobar cap —-no mires prou bé em deia—  estava tan capficada buscant-les que del pelat al genoll ja ni me’n sentia.

Un altre secret que em va explicar és que quan perds una cosa l’única manera de trobar-la és no pensant que l’has perduda. I jo tancava els ulls ben fort —veus?ja no hi penso— i després els obria i allò que havia perdut no era enlloc. Fas trampa.

Ara que ja no soc gens petita i fa anys que l’àvia s’ha convertit en enyor, continuo buscant tossudament monedes d’euro quan em faig pelats al cor. Encara no n’he trobat cap però deu ser que una cosa distreu de l’altra. I aquest i no cap altre devia ser el primer gran secret de l’àvia.

I ara que també sé que els millors moments de la vida solen arribar just quan no els busques, m’aixeco cada dia pensant que no en buscaré cap . Però pensar que no hi vols pensar en  és la manera més segura de pensar-hi. I ara, per exemple, demà que és un divendres normal, és no buscar  que passi res però en el fons sí. I això és fer trampes diria l’àvia. I jo ja ho sé. Però mira. 

Roser

diumenge, 13 de maig del 2018

Guarda’m


Guarda’m els bons moments de la vida, que en tinc i molts, però m’entossudeixo a amagar-los rere una cortina negra i fosca en els molts dies pintats de gris fosc, que també hi son. I massa. I llavors em sembla que mai han existit o que mai han de tornar aquests bons moments si és que, per atzar la memòria no els ha esborrat encara del tot i m’agafa un atac de nostàlgia. 

Guarda’m en el pot dels bons moments, aquell passejar entre les flors i els colors d’una tarda radiant de primavera, aquella rialla, aquell parlar de tot i de res, aquell descobrir-nos l’un en l’altre allò que mai havíem ni sospitat.

Guarda-me’ls com si et fes confiança del tresor més preuat i obre-me’l amb delicadesa aquells dies en què ja no puc més. Només per recordar-me que sí que n’hi ha de dies amb gust de mel i olor de getsamí.


Roser



dissabte, 5 de maig del 2018

La part petita

Tenia set anys. Ja sabia que els reis son els pares. Això potser va fer la decepció més petita. O més gran, ves a saber. M’agradaven les nines, els donava vida pròpia i els estimava com suposo que després no he sabut estimar ningú. Ni els meus fills. A la carta als reis vaig demanar un nino que em tenia el cor robat i que quan li treies el xumet de la boca plorava. Cariñoso, es deia —-i ja sé que el nom sona ridícul però us heu de situar en la dècada dels 70 i llavors, els que la vau viure, ho trobareu d’una normalitat indiscutible—
Bé, doncs jo havia demanat el Cariñoso. Com a prioritat principal. A la nit em vaig aixecar quan encara era tot fosc amb l’excusa d’anar al lavabo, amb un cert sentiment d’impunitat, sabedora que Ses Majestats no entrarien inesperadament per la finestra a mitjanit sinó que dormien plàcidament a l’habitació del costat. I llavors en vaig entrellucar la sil.lueta —i la felicitat d’un somni aconseguit— entre la resta de paquetets ben disposat damunt la butaca del menjador. 

Al matí ben d’hora ens vam llevar, la Montse i jo, amb aquella il·lusió als ulls que només tenen els matins del sis de gener. Damunt la butaca hi havia … el Cariñin, germà petit del Cariñoso, molt més petit de tamany i de preu. Me’l vaig mirar, el vaig prendre ben fort entre els meus braços, amb tendresa i li vaig treure el xumet per sentir-lo plorar. 


I com tantes vegades abans i després d’aquell dia, en un racó amagat i inconscient de molt endins s’anava covant aquell sentiment que ha amarat tota la meva vida fins avui: Jo de la vida, només me’n mereixo la part petita.

Roser

diumenge, 29 d’abril del 2018

Nit de lletres - 6à edició - VullEscriure

Aquests són els cinc petits relats amb els quals vaig participar a  La Nit de Lletres - 6à edició - Vull escriure  (28/05/2018)

Cadascun d'ells està inspirat en l'emoció obligatòria  per a cadascuna de les crides.

Amb més o menys traça n'hi ha d'estils ben diferents.  Desitjo que si la curiositat pot més que la mandra de fer un clic i llegir-los, hi trobeu el vostre.


Tossudament ( La il.lusió )

Algú sap què li passa, avui? (El dubte)

Oxímoron  (La determinació)

Què ès el perill? (El perill)

Orgullosament sense orgull  (L'orgull)



Orgullosament sense orgull

L’orgull i jo ja fa temps que hem partit peres. Ell va per una banda i jo per l’altra. De tant en tant em vol convèncer de tornar. Però jo sé que tornaríem a acabar malament. Millor que ho deixem així. Sóc massa meva jo, per fer-li cas. I encara em queda dignitat. 

Bé, a aquestes hores de la nit, de dignitat poca, però és que demà vull presumir davant de tots del títol de Cavaller del Vullescriure. Això sí, sense orgull. Que sóc molt meva jo.

Roser

Què és el perill?

Què és el perill? em preguntes. Mentre claves la teva mirada en els meus ulls. Jo imagino Bequer definint la poesia. I recordo aquells versos que llegíem fa tants anys.

Què és el perill? I sé que el perill és perdre'm per sempre més en aquesta mirada que no em pertany. O sí. Però només a estones.

Què és el perill? I sé que el perill s'amaga en cada paraula i cada gest, cada carícia, cada bes. D'allò que hauria pogut ser i no vam deixar que fos. Potser per lleialtat o per covardia. O per aquell sisè sentit que ens salva, ni que sigui a puntades de peu i de mala gana. Que hi ha somnis que es tornen malsons quan es fan realitat. Que només son  bells mentre són impossibles



Què és el perill? I sé que el perill serà perdre les ganes de viure atrapada sota els llençols de setí i imaginant un mai més sense final.


Què és el perill? I sé que el perill serà vendre'm a qui estigui disposat a pagar per mi el preu de tot el que enyoro en forma de maldestre miratge. I no cobrar mai. Roma no paga els traïdors; Ni la valentia tampoc. 




Roser



Oxímoron

A classe de literatura

Professor: Digui, Mitjavila, un exemple d’oxímoron.

Alumne: D’oxí … què?

Professor: Valga’m Déu Senyor! I aquella determinació amb què pretenia aprovar el curs quan va començar? De què se n’ha fet?

Alumne: Home, senyor professor, diguem més aviat que s’ha convertit en una determinació dubtosa...

Professor: Excel·lent com sempre, Mitjavila. Sabia que no em decebria


Roser
Tema: "La determinació"

Algú sap què li passa, avui?

Fa una hora seguida que tecleja. De fet ja estic mig marejat. Quan a les 20:59 m’ha colpejat “l’intro”com si li anés la vida, he pensat que finalment podria descansar. Però no. Res d’això. Ja hi ha tornat. No sé pas què li passa avui. Sembla com si tingués una mena de desfici per acabar alguna cosa, una mena d’urgència com no li havia notat mai. 
M’ha provocat una contractura al “supr” que déu n’hi do, la molt bèstia. D’on surt tant d’esborrar? Esborra i escriu, esborra i escriu …. i apa , que ja veig que avui aniré a dormir tard. 
Calla. Ja està Estic salvat. La bateria; només em queda un 15% de bateria. Això no li donarà pas per gaire. Si ella no acaba les piles, ja les acabaré jo. Je, je.

15%..........................................
10%.......................................... 
5%............................................ 
2%............................................ aviat a fer nones ! 

Oh nooooooooooooooo! Me l’ha “endinyat”. Maleït USB! Però què passa avui? Ara no toca carregar. Que un té uns horaris, d’acord?

Alguna cosa m’hauré d’empescar. I si fingeixo que el wifi… o si em penjo com un fuet… i si m’autoprovoco un 404 not found en el moment precís i si …



Tossudament, la il·lusió

Va perdre la il.lusió de matinada en un carrer fosc sense sortida.
Vomitant somnis i alegries damunt aquell terra brut i amb olor a pixum de gat. Després de cercar-la tot un dia finalment la va atrapar la nit més fosca i la va embolcallar de negres auguris amb el fosc bategar del rellotge que assassina dies i hores sense clemència. Amb la impunitat de qui se sap guanyador absolut de la batalla.

I allà es va quedar ella, la il.lusió, feta un manyoc de cabells llargs lligats amb una cinta vermella a la vora d’un contenidor de malsons. 
Mentre la Maria, ànima en pena, travessà totes les clavegueres de la ciutat, amb l’únic pensament d’arribar al mar i tornar-se aigua. 

A l’altra banda de la ciutat, algú cansat d’empassar-se la por i les penes, escopia bocins de tristesa i d’angoixa damunt la sorra fina d’una platja banyada de lluna. Buscava la seva il.lusió perduda mar enllà feia tants anys. 

I es van trobar. Dos ventres buits davant el mar en calma. Qui ja ho ha perdut tot no té res més a perdre. I qui no té res a perdre ho té tot per guanyar.

Cadascú d’ells va veure’s reflexat en els ulls de l’altre i sense dir-se ni el nom, només amb la complicitat de l’ara o mai, es varen fondre en una abraçada immensa. Picant l’ullet la lluna, un estel fugaç travessà el cel. La il.lusió que sempre torna, tossuda com el lliris blaus que han florit avui al meu jardí.

dimarts, 17 d’abril del 2018

Apatia o La vida sense sentit II

A la nit, abans d’adormir-se ja havia decidit que l'endemà no aniria a treballar, que ni tant sols es llevaria del llit. Que no faria res. Com si fos morta però sense ser-ho.
Però al cap a les vuit com un autòmata s’havia aixecat, s’havia menjat un plàtan i un got de llet de civada, cafè i cereals, s’havia mig ficat a la dutxa i s’havia vestit amb el primer que havia trobat. Quants anys feia que no es vestia amb el primer que trobava? Res de sexi, res de res, ben vulgar. Ben lleig.  Ben normal.
D’esma se’n havia anat a la feina. Una feina a la que ja no trobava gaire raó de ser. I en aquells racons del que ella n’anomenava “feina” hi havia tants records que feien mal. Racons plens dels records que se li clavaven com una espina molt endins. I, llavors, a fer punyetes l’anestèssia que tant li havia costat d'aconseguir. Sabia que en poc temps l’única solució seria marxar-ne. Però a on, si no sabia fer res més? De fet, va pensar que tant li feia; ningú depenia econòmicament d’ella. Els dos grans ja tenien la seva vida. El petit quedava cobert abastament pels diners del pare i, en el cas que ell faltés, l’herència, l’assegurança de vida i un cop de mà del germà gran farien el cas.
De què tenia por, doncs? Si l’únic que volia era no viure, doncs això, deixar la feina, seria l’excusa perfecta per no haver de fer res ni ocupar-se de res. Sempre i quan, clar, fos capaç de matar la veu d'en Pepito Grillo, pròpia i dels altres.

Per uns minuts a classe, amb els petits, el cap va deixar de pensar. L’activitat, per una vegada a la vida, els emocionava i va desconectar de tot. Fins el canvi de classe. Llavors varen tornar els fantasmes.
I després, el no res. Vegetar. Tenia una por immensa de tornar a casa. A casa a fer què?
La pols s’amuntegava per tot arreu, la feina d’endreçar ja s’havia convertit en una missió de proporcions poc manejables. Però a casa, ho sabia, només tindria ganes de no fer res
.
Asseguda aquí en un raconet de la feina, fora d’horari, tenia un munt d’exercicis a corregir, feina a preparar, notes a posar. Però tampoc. S’estava allà asseguda gargotejant quatre mots a la tauleta, intentant posar per escrit aquelles poques ganes de viure ni de fer res.
Va mirar per enèssima vegada el móbil sabia que el missatge pel qual es delia no hi sortiria. Tenia ganes de llençar el mòvil per la finestra però era incapaç de fer-ho, i tot per un per-si-de-cas situat en aquell punt exacte entre els dos pits i ben endins.

Ja eren les dues del migdia tocades quan havia obert finalment la porta de casa. Havia dinat amb un salt. Després, una espècie de remordiment li havia fet recollir el rentaplats i rentar les paielles. No era un acte de no res. El marit avui feia jornada doble i no li semblava just que en arribar, a sobre, hagues de recollir els plats. No era una qüestió d’amor, ni de corresponsibilitat, només de simple justicia. Per ella, els plats ja es podrien anar acumulant a la pica fins dalt de tot. Però clar, no vivia sola. I això era la seva gran perdició i la seva gran salvació a la vegada.

Va mirar el rellotge i es va adonar que aquell dia les hores passaven molt a poc a poc. L’eternitat, si és que existís, deuria ser terrible, sense res a esperar.

Desesperadament lenta, desesperadament avorrida, desesperadament absent.

Roser

dilluns, 19 de març del 2018

Pensaments de dissabte

Fugint de la meva pròpia història he intentat escriure mil relats, jugar amb mascares i personatges de fireta i inventar escenaris de colors. Fugia, i ara queda una buidor feta de tants  sentiments censurats i de pors.

Passa el darrer metro del dia i jo en un racó de l’andana veig com s’esvaeixen els àngels i les xarxes i queda una fina corda de funàmbul amb un precipici immens a cada banda i un vertigen que em reclou en aquell lloc estrany on no trobo res per esperar.

Roser

diumenge, 18 de març del 2018

Potser una sandàlia

Me’n vaig enamorar tant bon punt la vaig veure… Amb aquelles pedretes minúscules color turquesa brodades amb fil de plata damunt unes cintes de seda que subjectaven el peu i envoltaven el turmell. Es fermava amb una civella de nàcar en forma de peix. El taló, ni massa alt ni massa baix. Color de mar. Textura de sal.

Mai havia dut altre calçat que sabatilles esportives o xancletes, al pic de l’estiu. Des que vaig fer-me dona amagava un cos que no estimava dins de xandalls de mercat.

I vaig entrar a la sabateria. El dependent en va demanar quin número volia. Li vaig dir que m’era igual, que jo volia comprar aquella sandàlia i prou. Era una botiga cara, devia estar acostumat a les extravagàncies de les compradores de targes de crèdit amb patina d’or. Amb un somriure postís però dissimuladament intrigat em va explicar que les sabates les venien per parells i triar el numero adequat era l’única garantia de la comoditat promesa pel fabricant. 

Vaig dir un 37 com podia haver dit un 38 o un 35. Vaig pagar (un ull de la cara) i tant sí com no va encolomar-me el parell sencer. Jo només en volia una per posar-la damunt la calaixera de l’habitació talment com la meva àvia hi hauria col.locat la foto del meu pare fent la mili. Mirar-me-la cada vespre. Somiant un príncep blau.

Però en arribar a casa … mira , doncs que em vaig emprovar les sandàlies. Eren el meu número exacte. Semblaven fetes a mida pel meu peu. Ostres! Aquests peus són meus? vaig exclamar estorada.

Vaig baixar als “xinos” i em vaig comprar un pintaungles a joc. Vaig al·lucinar amb el resultat. Però aquell xandall descolorit i una talla massa gran no s’hi adeia gaire amb aquells peus de nina. A la tarda em vaig anar a comprar unes mitges (les primeres de la meva vida) i un vestit curt, bonic, una mica amb un toc sexi que deixava al descobert una pell bruna, uns pits generosos i unes cames esbeltes. M’ho vaig endur tot posat. Vaig llençar el vell xandall a les escombraries. I amb ell la Ventafocs que durant tants anys m’havia amargat la vida.

De vegades algú o alguna cosa ens atrapa quan menys hi pensem i ens canvia la manera com veiem la vida per sempre més. Sense previ avís. Potser una sandàlia.



Roser

www.vullescriure.cat

Paraula obligatòria: sandàlia








dijous, 15 de març del 2018

La vida sense sentit


“Si la vida l’havia de viure sense ell és veia totalment incapaç de trobar-hi cap sentit. Feia massa temps que tot havia deixat de tenir-ne, de sentit. Si la vida, com deien, té el sentit que li vulguis donar, ella no n’hi volia donar cap. No sabia quin. No en trobava cap que de debó li dones les ganes d’aixecar-se cada mati. L’únic sentit l’havia trobat en ell. En tenia una dependència absoluta i estranya. Estranya perquè d’hores amb ell en vivia ben poques. I de coses sense ell en feia moltes. Però era la il.lusió  de que ell fos a la seva vida. De fet si exceptuava l’hora —-dues hores, les setmanes que hi havia més sort— que a tot estirar passaven junts cada set dies … si exceptuava el correu gairebé diari de moltes linies ella i de poques ell… Tot i així vivia amb la sensació que ell era permanentment  a la seva vida. I això era l’únic que li donava alguna il.lusió per continuar endavant, encara que fos sola, fent coses sola, encara que fos acompanyada d’altres. Però sola, sola amb la seva il·lusió. 

I ara,  passats els anys de joventud i primera maduresa, no sabia trobar gaires ganes de res. Tampoc s’hi esforçava. No veia bellesa enlloc. Li donava la sensació que el món s’havia tornat boig. A casa, merda. A l’escola merda. Al twuiter, al món, al mon del twitter, al twitter del món, merda al quadrat. Li era ben igual si vivia en un estat independent  o reprimit, si a aquell pobra nen l’havia mort la seva mare o la seva madrastre o el pare que el va parir.  Si al seus fills els anaven bé les coses o no, si avui era dimarts o dimecres. Havia caigut de sobte en un buit existencial en que tant li feia tot. Havia anestessiat la capacitat de sentir. Ja ho havia fet feia molts anys. I havia sigut ell qui li havia despertat aquella capacitat de sentir com qui desperta una fera llargament tancada i que quan surt s’ho vol menjar tot. Ara pensar en la seva absència definitiva la tornava a aquell estat letàrgic d’on ja no en sortiria més. 

Volia dormir. Dormir i no despertar-se més. Ni tant sols tenia ganes de morir-se o matar-se. No. Només de dormir i de no fer res. Ben res. 
I no se’n sentia culpable. En el fons no. L’única culpabilitat li venia d’aquella veu de “Pepito Grillo” que li havien gravat a foc des de petita i tenia el mal costum de dir-li com havia de ser una “bona persona”. Però de fet ja feia una mica d’anys que se’n fotia d’aquesta veu. I com pitjor estava més se li’n fotia. Tot i així era una rum-rum de fons constant: això no està bé. Però havia anat deixant, o així s’ho pensava, que li entrés per una orella i li sortís per l’altre. 

Com collons pots viure si no trobes un perquè? El “sensesentit”, aquella paraula que s’havia inventat l’Eva Piquer i que ara li esqueia com anell al dit. 
És que no volia fer res. Res de res. Ni per ella ni per ningú. Però no era ser mala persona això? Aix, la veu de Pepito Grillo, encara feia de les seves… 

Després de tantes hores seguides de plorar havia acabat les llàgrimes. L’únic que li calia, ara, era matar en Pepito Grillo primer de tot i després … deixar-se anar i passar de tot i de tothom. Morfina de per vida.”


Una amiga hi va posar els sentiments i jo hi vaig posar les paraules. De totes maneres no seria capaç de posar paraules a coses que d’una manera o altra, algunes vegades, em ressonen ben endins. 

Roser







dijous, 8 de març del 2018

Astronomia particular



Fes-te astrònom del meu univers. I desvetlla’n els secrets més íntims.  
Descobreix els estels més amagats entre els replecs de les meves galàxies més pregones. Aquells que ningú ha gosat explorar encara. Però que hi són. Per compartir-los només amb qui s’arrisca a conquerir món impossibles. Després dibuixa una constel·lació nova, que ningú no l’hagi inventat, ni tant sols imaginada. Posa-li un nom bonic i regala-me-la. 

Omple de llum els meus forats negres. I de poesia i de somriures. Que fa massa temps que s’empassen l’alegria i ja en tinc prou.

Orbita en ovals de desig entorn la meva pell bruna i cansada. I desperta-la d’un son que ha durat tant. Potser massa.

Calcula amb precisió els segons que triga una paraula en impactar contra la solitud de l’ànima. I crida-la. Ben fort. I en el moment exacte. 

Capta l’instant just en què un estel fugaç em travessa la mirada. I guarda’l per ensenyar-me’l després quan la foscor guanya i no sé recordar que sí, que de vegades passen. I els podem demanar un desig. De no perdre mai les ganes. De viure, de riure, d’estimar, d’escriure. 

I per acabar, aquell planeta petit on s’amaga la por, pinta’l amb els raigs de sol i esquitxa’l de llum de lluna, amb espurnes de plata. I quan acabis l’obra, signa-la. Amb lletra pulcre i clara. Al cel de l’Empordà, tant li fa la data. I que el món tot sencer ho sàpiga


Roser
Paraula obligatòriaastrònom


dimecres, 28 de febrer del 2018

El monstre de la depressió

I va ser un dia davant del mirall que em vaig adonar que ja no era jo sinó una granota llefiscosa i fastigosa. Darrera meu aquella petita taca negra que feia dies que m’empaitava i volia acabar amb mi com fos, s’havia convertit en un monstre espès i pudent que em perseguia per tot arreu on anava i no me’n podia desfer.
Al final em va atrapar d’una revolada i em va llençar dins d'una olla d'aigua bullent.  Tot i les ganes d'acabar amb la meva vida que la nova aparença em provocava, l'instint de supervivència em va fer fer un bot gairebé olímpic i vaig anar a parar a molts metres dels fogons.

En veure que no se'n sortia optà per una tècnica molt més sibil·lina. Omplí una olla de llet tèbia i, fent veure que volia fer les paus amb mi, em va convidar a un bany llarg i relaxat  talment com si fos la Cleopatra infusionant en llet de burra.
Dissimulant a la perfecció, anava apujant molt poc a poc  la potència del foc de la vitro. Jo, pensava, no m’adonaria de l'augment lent però constant de la temperatura i acabaria literalment bullida i aniquil·lada dins el líquid blanc.

El que no sabia el meu perseguidor era que abans de tornar-me granota jo era persona curiosa i lletrada i el “síndrome de la granota bullida” el coneixia, ni que fos només d'oïdes, des de feia molts anys. Així doncs, si bé una mica tard, tot i l’ennuvolament del meu cap i el poc senderi  que em quedava, vaig adonar-me,de les seves intencions. Però ja no tenia ni esma ni forces per saltar de l'olla. Llavors vaig recordar una altra faula de granotes i amb les poques forces que em quedaven vaig començar a moure les quatre potes amb tota el desesper que la meva flaquesa em permetia. No va ser un esforç inútil: a trenc d'alba vaig trobar-me dalt de la muntanya de nata en què, amb la meva frenètica lluita, havia aconseguit transformar l'olla de llet. Vaig fer un saltet i vaig sortir de l’olla.


Em vaig mirar altra vegada al mirall. Tornava a ser jo. O potser és que havia deixat mai de ser-ho, tot i veure’m granota?
A terra, el monstre jeia convertit en una insignificant taca negra. Me’l vaig mirar amb tendresa. Igual com jo, també els monstres necessiten saber-se estimats.
Roser

Paraula obligatòriagranota



dimecres, 21 de febrer del 2018

Tornada a casa

Cauen suaument els flocs de neu als carrers de Zurich, just abans d’entrar a l’estació i pujar al tren que em durà de retorn a casa. Estrelletes minúscules de gel a les teves pestanyes. Un petó a cada galta, una abraçada i un bon viatge. 

Dins el tren busco unes paraules que no trobo. I les parpelles es tanquen poc a poc davant el reflex de la pantalla. 

De cop un xiuxiueig a l’orella esquerra m’apressa a baixar del tren abans d’hora. Ningú es a prop però ho sento bé. No sóc l’única. En una mena d’hipnòsi col.lectiva i en filera ens dirigim tots els viatgers cap a la porta de sortida. 
Ens espera un tramvia . No té vagons sinó unes marmites gegants plenes de formatge fos on som llençats mecànicament sense gaire delicadesa. Nedar en aquesta fondue monumental no és gens fàcil, però moure braços i cames és l’ única manera que trobo de no enfonsar-me per sempre més en les profunditats làctiques. 
El tramvia enfila a una velocitat insospitada cap al vèrtex superior del Matterhorn. Del fons de les marmites es despleguen unes escales per on aconseguim pujar els sobrevivents del naufragi. Ens ruixen amb mànegues de xocolata fosa. Mentre penso si la barreja de formatge i xocolata tindria alguna possibilitat a l’alta “cuisine” dels Germans Roca, albiro un cel gris ple d’estranyes naus amb unes lletres ben visibles: Google: viatges intergalàctics, i a sota, pampallugejant en verd: evacuació terrestre d’emergència
Tanco els ulls i em deixo portar. Penso amb ironia en el compte suís que vaig obrir ahir al matí amb part dels meus escassos estalvis. De poc em servirà.


Sento una tremolor a la cuixa dreta. Obro els ulls i faig d’esma el gest d’agafar el mòbil
—Mama? Ja has arribat?
—Estic a punt. A fora fa un tramuntanal de nassos.
—Repte superat doncs!. Saps? estic content que hagis vingut! 
—Han estat uns dies genials: lluminosos com la neu, càlids com la fondue i dolços com la xocolata. Tot en un. Gràcies.
—Et deixo mama. Em criden a un “meeting”. Aquí a Google no perdonen que arribi tard. 


Baixo del tren. El vent em fueteja la cara. M’aguanto fort al fanal de l’andana i li planto cara. A casa, darrera els vidres, el sol em lleparà la nostàlgia que encara em queda entre els replecs de la bufanda.


Roser 

Paraula obligatòria: formatge
Minicrida opcional:  Naus extraterrestres s’emporten la humanitat a un altre planeta

dijous, 15 de febrer del 2018

El petó dels dimarts

Vaig mirar a dreta i esquerra i no vaig veure ningú. Llavors vaig obrir poc a poc la porta de l’ascensor i em vaig esmunyir cap dins. La Sr. Remei, la portera, ens tenia prohibit de pujar-hi a tots els qui anàvem a classe de piano amb amb el Sr. Puig. Deia que, criatures com érem, no ens podíem estar de jugar pitxant botons i que això feia malbé un mecanisme tan delicat. Però amb l’ascensor jo guanyava aquells cinc minuts preciosos per convertien la tarda del dimarts en la millor tarda de la setmana.

Vaig prémer el botó del quatre i vaig començar a comptar. Quan arribés a 117 la porta s’obriria al quart pis. Però just al 64, la caixa va fer com una mena de trontoll, la bombeta del sostre va fer pampallugues i de cop tot va ser una quietud silenciosa i negre. El cor em va començar a fer bum bum molt fort i m’hauria posat a plorar si hagués tingut uns anys menys, però l’únic que em va venir al cap va ser que aquell dimarts quan jo arribés a casa del Sr. Puig, la Clara, que feia la classe de piano abans que jo, ja hauria marxat i que no li podria robar el petó dels dimarts. Aquell petó a penes insinuat a la punta dels llavis, les galtes enceses, un somriure murri que s’escapava de les ninetes dels seus ulls verds. Duia trenes.

Una hora a dins tancat abans ningú es va adonar que l’ascensor s’havia encallat! A banda dels crits de la Sr. Remei, vaig haver d’empassar-me el càstig de la mare d’una setmana sense baixar a jugar al carrer i vaig perdre l’hora de piano. 
Però… potser va valdre la pena.

El dimarts següent, vaig pujar corrents els quatre pisos com si m’empaités l’infern sencer, però vaig arribar a temps. Després del petó robat, quan la Clara i jo ja ens donàvem l’esquena es va girar de cop i me’n va robar un a mi: “Aquest, per dimarts passat”. I jo, entre la carrera per les escales i el petó sorpresa, vaig arribar a classe tan vermell, que el Sr Puig tot divertit em va fer asseure en una cadireta de balca que tenia al costat del piano i em va fer beure un got d’aigua fresca abans de començar la classe.

Roser

Paraula obligatòriacadireta
Minicrida opcionalun lladre queda atrapat a l'ascensor de l'edifici on anava a robar

dimecres, 31 de gener del 2018

L’avi

L’avi sempre m’explicava que si un pescador tira les xarxes a mar a l’hora justa en què no és ni de nit ni de dia, pot arribar a pescar coses tan meravelloses com un bocí de lluna o un raig de sol. Tampoc no era ni de nit ni de dia, just al tombant del capvespre quan somiàvem junts inventant històries mentre ell sargia els descosits de la xarxa amb aquelles agulles llargues i ovalades que no punxaven ni res.

Fèiem com si els nusos de la xarxa fossin les persones del món totes enganxades les unes amb les altres. Ell em deia: i avui quin nus vols ser? i quan jo el tenia triat hi lligava un tros de cordillet de color vermell del que feia servir per estacar les tomateres de l’hort que tenia per distreure’s quan no sortia a pescar. I llavors començàvem a inventar una història. I em feia buscar el pare i la mare, que eren els dos nusos que s’ajuntaven en el nus del cordillet vermell, que era jo. Va digues, de què fa el pare? I el pare podia ser un rei o un captaire o un soldat o un senyor negre… I la mare? I la mare podia ser princesa o cartera o ballarina o esguerrada o bonica com un sol... I fèiem les combinacions més estrambòtiques com ara un pare captaire i una mare ballarina o un pare soldat i una mare esguerrada o un pare negre i una mare bonica com un sol, que llavors era una combinació ben estrambòtica perquè de senyors negres, allà al poble, jo no n’havia vist mai cap. Segons les combinacions jo era una cosa o una altra, feliç o desgraciada o orfe o rica o mulata o … i podia viure vides ben diferents.

I si encara no s’havia fet fosc i la xarxa encara no estava sargida, de vegades buscàvem els fills. Però primer he de trobar un novio! I llavors em feia triar entre un dels nusos que tenia a la mateixa fila del meu i miràvem a quin lloc s’ajuntaven per formar un altre nus i aquell era el fill o filla i li posàvem un nom. 

I és que l’avi, sobretot, era un poeta. Tot i que mai el vaig veure escriure ni un mot. Va ser d’ell de qui vaig aprendre a teixir les paraules i la vida.

Roser

www.vullescriure.cat
Paraula obligatòria: xarxa
Minicrida opcional: algú planteja un enigma: “ni de nit, ni de dia”




dilluns, 15 de gener del 2018

Katharina

Va partir les sis galetes per la meitat, de cada meitat en va fer dos trossos i els va ofegar tots vint-i-quatre en el bol de llet calenta. De la consistència cruixent varen passar a una consistència reblanida i finalment varen deixar de tenir cap consistència i es varen desfer en aquell líquid blanc convertint-lo en una mena d’engrut, dolç de gust i fastigós a la vista i al tacte.

Per amor havia fet moltes barbaritats. Totes les que ella, la Katharina,  li havia demanat.
-El trasllat forçós de  la Joana a la nova seu de l’empresa just a l’altra punta de món.
-L’atropellament de la Cyntia. Tres mesos en coma. Cara desfigurada i la xaveta a can pixa.
-El segrest de la Tània. Feia tres mesos que la tenia allà tancada i ja no sabia de què fer-ne.
-El contracte d’en Tom, aquell cambrer ben plantat i que a ella la posava a cent, prou que ho veia. De moment no se n’hi havia anat al llit però era cosa de setmanes, ja s’ho veia a venir.
-L’acusació de l’Angelina del desfalc més gran de l’empresa i el suborn a l’advocat perquè fes una defensa miserable que la dugués directe a la presó.

I ara? Ara li havia demanat, implorat per a ser més exactes, que assassinés la Jenny.
Això ja era massa! Però si tothom l’adorava, la Jenny! Al final l’acabarien descobrint. Planificar cadascun dels actes sense aixecar sospites no era gens fàcil.

Va tornar a l’engrut lletós. Durant les seves divagacions s’havia refredat i aquella pasterada no hi havia qui se l’empassés.
Es va aixecar, va abocar el contingut del bol pel forat de la pica, va obrir l’aigua calenta i tot se’n va anar canonada avall.

Per amor? Vaja merda d’amor doncs! ja ni havia prou. Avui no mataria la Jenny. Avui la morta seria ella, la Katharine. I s’hauria acabat el xantatge emocional en què feia anys que vivia.

Agafà l’ordinador i escrigué:

Capítol 374.
Primer pla de la Katharina  morta enmig d’un bassal de sang. Se senten sorolls de passes que fugen. Una mà negra gira el pom de la porta…

Es va aixecar i es va preparar un cafè amb llet i torrades amb oli i sal. La recobrada facultat divina de fer i desfer el destí dels altres a voluntat  li havia obert la gana.

Roser


Paraula obligatòria: galetes
Minicrida opcional: Algú ha assassinat la Katharine